El poble d’Ontinyent -amb excepció dels anys de la República- no ha celebrat actes de carnaval de manera multitudinària i, ara en temps democràtics, s’ha limitat a l’àmbit escolar. No es van recuperar perquè durant quaranta anys les autoritats municipals -seguint les directrius del govern franquista-, les hagueren prohibit. Altre motiu és el fet que a partir dels anys seixanta, els festers van convertir l’Alardo en un carnaval d’estiu amb la incorporació d’unes disfresses cada vegada més sofisticades. Únicament existia la restricció de no vestir-se amb hàbits religiosos o uniformes militars i, és clar, sense ocultar el rostre amb mascareta. Quina paradoxa, ara que este element és obligatori en interiors! Els ontinyentins no tenien una vertadera necessitat de rescatar els carnestoltes; ja celebraven un a mitjans d’agost.
Fa quasi un segle, la influència de l’església en la societat ontinyentina determinava que el carnestoltes es considerara una pràctica pecaminosa: “las báquicas risotadas del obsceno Carnaval”. Des de l’òptica doctrinal denunciaven als que “están imbuidos del espíritu del mundo se creen con derecho a divertirse a sus anchas, comiendo, bebiendo y entregándose a mil excesos. Nada más abiertamente contrario al espíritu de la Iglesia […] Atolondrados algunos cristianos creen que es lícito ahora divertirse con exceso, porque después quieren guardar bien la cuaresma”.
Calia evitar en la mesura possible la seua celebració. De fet, el clergat local s’enorgullia en 1924 que “el Carnaval no se ha conocido en esta católica ciudad más que por los cultos eucarísticos celebrados que han sido solemnes y concurridísimos”. És més, calia reparar les ofenses perpetrades en la festa -quan es va poder realitzar en el període republicà- amb l’ofici de misses per “los desagravios de Carnaval del año del centenario (1933) de nuestra redención y de la institución del santísimo Sacramento”. Per cert, eixe any el govern va prohibir totes les manifestacions religioses de la Setmana Santa en la via pública.
Altres actes religiosos que se celebraven en els dies de carnaval era l’adoració al Santíssim Sagrament durant quaranta hores interrompudes en l’església de Sant Francesc per part dels terciaris. Entre les sagrades funcions, destacava el Laus Perennis (el res continuat) que durant 72 hores s’orava fins la matinada del Dimecres Sant a la parroquial de Santa Maria. A tal efecte existia a l’entrada del temple un llistat del torn de les persones que vetlaven el cos del Senyor. En aquelles jornades, l’església acollia la piadosa visita i assistència a missa d’agrupacions religioses com les alumnes de la Puresa, l’escola dominical, la Joventut Catòlica, los niños de la Perseverancia, Legió Catòlica...
L’arxipreste Rafael Juan Vidal va realitzar una immensa tasca evangelitzadora entre els infants d’Ontinyent; entre elles, la creació del Centre Parroquial de Santa Maria. Des d’eixa institució es va organitzar, a partir de 1927 fins a la seua mort en 1933, representacions teatrals durant els dies de carnaval. En la revista “La Paz Cristiana” expressava les seues intencions moralitzadores: “Damos por todo ello gracias a Dios por el bien espiritual que reportará a la Juventud animándose a trabajar para alejar a los cristianos de las diversiones peligrosas. No está reñida la diversión honesta con la piedad”.
L’obra elegida era el drama religiós, “El Rey Pacífico”, escrita pel sacerdot de l’orde mercedari P. Sancho. L’argument de la peça teatral de tres actes era la representació de la Passió de Jesús “y una lección clara del espíritu del Divino Maestro”. Els actors -més de trenta- eren membres de la Joventut catòlica que, a més, pintaven els distints decorats (el desert, l’atri de Ponç Pilat, la via Dolorosa). El famós artista “Carlets” -Carlos Tormo- també els va ajudar pintant l’escena de l’Apoteosi.
“El Rey Pacífico” -que era anunciat com un drama sacro-musical- comptava amb la intervenció d’un gran cor de veus i anava acompanyat de piano i orquestrina. La crítica afirmava que ”la música que forma el libreto como de ópera, es delicada, rica y grandiosa”.
Ha passat quasi un segle des que aquells joves entusiastes representaren una obra musical en el Centre Parroquial que tractava de la Passió del Senyor. En el transcurs d’este temps els usos i costums socials han canviat; l’església, seguint els corrents aperturistes encetats en el concili Vaticà II, també. Però, aquella il·lusió per escenificar i musicar els últims dies terrenals del fill de Déu continua. Des de fa uns anys -amb l’excepció dels passats 2020 i 2021- els membres del moviment juvenil de Santa Maria posen en escena l’òpera rock Jesucrist Superstar. Puc donar testimoni personal de l’entusiasme i dedicació que els més de 160 actors i actrius, que participen en el muntatge musical, ofereixen a uns entregats espectadors. És tot un èxit!
