Les urnes van oferir el 12 d'abril de 1931 el triomf a Ontinyent de la coalició formada pel PURA (Partit d'Unió Republicana Autonomista) -els blasquistes- i pels partits republicans de tendència liberal-conservadora enfront de l'opció carlista-conservadora de la Unió Gremial. L'advocat Francisco Montés Tormo va ser elegit alcalde per una àmplia majoria: quinze vots dels 18 regidors presents, i va mantindre l'alcaldia fins al fatídic estiu del 36. No es van celebrar més eleccions durant en el període republicà perquè, la prevista per a maig de 1936 es va suspendre pel clima de violència imperant en la nació.
A Ontinyent, les eleccions generals de febrer de 1936 van concedir el triomf de la coalició conservadora encapçalada pel DRV (Dreta Regional Valenciana) que es va constituir en la força política majoritària a la comarca. En canvi, a nivell autonòmic el Front Popular va aconseguir, gràcies al vot urbà, la majoria. El centre republicà, el PURA, va obtindre mals resultats electorals.
L'alcalde d'Ontinyent, afiliat al partit blasquista, es va trobar en un estat de debilitat política, però el governador civil el va ratificar com a president de la Gestora Municipal amb una majoria de membres d'Esquerra Republicana (el partit de Manuel Azaña) i dos representants de la UGT. El professor i cronista oficial de La Pobla, Antonio Calzado, destacava que l'actuació governativa va deslligar crítiques, ja que substituïen ajuntaments triats democràticament per gestores esquerranes que no reflectien la realitat política de la localitat. Tal era el cas d'Ontinyent on -reiterem- va guanyar, en les eleccions de febrer, la dreta. Aquesta era la composició municipal abans del 18 de juliol de 1936.
El triomf del Front Popular en les eleccions generals de febrer de 1936 va provocar la radicalització d'un sector de la DRV en fracassar la via legal per a accedir al poder. Una incipient Falange Española, que es va nodrir de les joventuts de la DRV, junt als tradicionalistes carlistes, va començar a dotar-se d'armes. Idèntica reacció es va produir en les files anarquistes. La revolta militar del 18 de juliol no va triomfar en la capital valenciana i va determinar el fracàs en les guarnicions militars més pròximes a la nostra localitat: Xàtiva i Alcoi; alhora que paralitzava les actuacions dels dretans armats i de la Guàrdia Civil d'Ontinyent.
La incerta sort dels primers dies de la revolta a València es va resoldre el diumenge 25 de juliol quan es va constituir formalment a Ontinyent el Comité Executiu del Front Popular, també conegut com CEFP. Aquest organisme estava integrat per tres membres respectivament de la CNT, UGT, PCE i Esquerra Republicana; Roberto Terol Campos (ER) va ser nomenat president i José Quiles Canet (CNT) vicepresident. L'objectiu del Comité Executiu del Front Popular era “la defensa de la legalitat republicana, organitzant milícies urbanes populars subjectes a les normes que assenyale el comité”. Des del principi, els anarquistes van remarcar independència d'actuació assenyalant que els seus milicians únicament estarien baix control de la pròpia organització com, de fet, va ocórrer.
D'altra banda, en la Comissió Gestora Municipal celebrada el 12 d'agost es fa efectiva la dimissió de Paco Montés; li substitueix Juan Mollá, del sector radical d'ER, però realment la Comissió gestora Municipal està supeditada a les decisions del CEFP i tan sols s'ocupa d'assumptes administratius. Aquesta renúncia, en paraules d'Alfredo Bernabeu Galbis, (Revista Alba,1986) suposava el reconeixement de la incapacitat per part de l'alcalde republicà de controlar l'ordre públic. Ell mateix seria víctima de la violència armada; prompte es va posar en el punt de mira. El Comité Executiu del Front Popular, en data indeterminada, encarregava al Comité de Guerra la seua detenció “en la forma que menys passos ens coste”.
Els comités: un món de sigles
La majoria de lectors poden veure's confosos amb la proliferació de sigles dels diferents comités fundats en el període juliol-desembre de 1936 i les seues diferents funcions que, a vegades, es van solapar en el transcurs d'aquests convulsos mesos. A la constitució del Comité Executiu del Front Popular (CEFP) es van succeir a principis d'agost, al marge d'aquest últim, el Comité de Defensa i Guerra (CDG), que dirigia la incorporació de voluntaris al capdavant; el Comité de Proveïments (CA), que s'ocupava del proveïment de la població, així com de dirigir les confiscacions i coaccions de pagaments en metàl·lic a sectors de la burgesia local, -alguns dels quals havien sigut fidels republicans-, a propietaris de finques i a patrons de fàbriques. El Comité de Salut Pública (CSP), una denominació que rememorava a l'homònim comité de la Revolució Francesa, que s'encarregava de controlar l'ordre públic, detenció de persones contràries a la República, judicis i aplicació de sentències de mort.
El diumenge 13 de setembre la CNT va convocar al veïnat a una assemblea popular en el teatre Echegaray. Els elements anarquistes van controlar el desenvolupament de la reunió i van aconseguir que s'aprovara una resolució que els beneficiara políticament: l'eliminació d'Esquerra Republicana dels centres de poder local per “mancar aquests partits d'historial revolucionari i per haver perdut hui aquests el valor moral i necessari que ha de tindre una organització encarregada d'interpretar els sentiments populars”.
El 16 de setembre, representants de la CNT i UGT es van personar a l'ajuntament i van aplicar els acords assemblearis: es va dissoldre el CEFP i es va constituir el Comité Revolucionari (CR), format paritàriament per 8 membres d'aquests sindicats obrers. Roberto Terol, d'Esquerra Republicana, és destituït com a president; li va succeir en el càrrec José Quiles Canet (CNT).
En el transcurs del mes de novembre es van incrementar les crítiques, en particular, des del partit Comunista, pel mal funcionament dels diversos comités. Aquesta vegada, en l'assemblea Magna, celebrada el 6 de desembre en el teatre Echegaray, es va aprovar la formació d'un Comité Únic que no sols comportara la dissolució dels comités, sinó també de la Gestora Municipal que -recordem- s'ocupava de l'administració municipal, això sí, amb importants interferències dels comités. La constitució del nou Consell Municipal es va fer oficial el 2 de gener de 1937: l'alcalde, Ramón Morales (CNT). Aquesta corporació municipal perdurarà fins al 26 de setembre de 1937 quan siga triat José Donat Vidal (PSOE) fins al final de la guerra. Hi ha un canvi en el pes partits polítics, torna Esquerra Republicana amb 3 regidors (quan tenia només 70 afiliats) enfront de 2 (CNT) i FAI (que tenien 3.000 afiliats).
