El consum que han fet del vi els pobles mediterranis es remunta a temps ben antics. En les nostres terres, influïdes per la cultura grecollatina, beure vi és un signe d’identitat tan antic com la mateixa civilització que representa.
El llibre del Gènesi ens parla del primitiu conreu de les vinyes i de l’elaboració del vi; però també ens adverteix dels efectes perniciosos si ens excedim en el seu consum. L’escena bíblica va ser recreada pel genial Michelangelo Buonarrati en els frescos de la capella Sixtina: els fills de Noé troben el pare ebri i nu en la seua tenda.
El llibre del Repartiment mostra les donacions dels béns expropiats als musulmans ontinyentins. Resulta curiós que dels vint lots concedits als nous pobladors cristians, quinze d’ells continguen conreus de vinya. Hem de fer notar que entre els musulmans el consum de vi (jamr) es considera una transgressió a la doctrina islàmica: les begudes alcohòliques estan prohibides, són harâm.
A pesar de les restriccions alcoràniques, l’existència de camps de vitis vinífera en terres de Múrcia i València va ser destacada pel geògraf andalusí Al-Idrissí en el segle XII. El mateix autor citava el castell d’Ontinyent Hish Untinyân com un lloc intermedi en la ruta entre Xàtiva i Biar en el camí de València a Múrcia. Més avant, l’ocupació cristiana del territori afavorí l’extensió del cultiu dels ceps de raïm.
En segles posteriors, el conreu de la vinya a Ontinyent continuà creixent; de fet, ocupava el segon lloc en importància després dels cereals. Antoni Josep Cavanilles, a finals del segle XVIII, destacava que el nostre terme -que incloïa les partides dels Alforins- “se hallan cubiertas de sembrado y viñas”. La producció, segons el famós botànic, s’estimava en uns 160.000 cànters: més d’un milió i mig de litres!
Les pèssimes comunicacions -sols el camí reial de Gandia a Castella era apte per als trànsit de carros- dificultaven el transport dels excedents de vi. Un producte que era susceptible -per una mala elaboració i conservació- de convertir-se en vinagre. Tal va ser el cas ocorregut en l’any 1628, quan molts dels 358 cànters del terç del delme que li corresponien al monarca es deterioraren en el cup de la Lloma Rasa: “com gran part de dit vi se llansàs per estar molt agre”. El representant reial, el batle, anotava en els registres que “per moltes diligències que fiu no trobí qui compràs aquell...”
Altre factor negatiu se sumava al rendiment comercial dels productors de vinícoles: la competència de vi procedent de fora del regne que saturava el mercat “puix alguns anys es pert lo vi en les bodegues”. El síndic de Benigànim -altre dels centres vinícoles- l’abril de 1667 va assistir a la sessió municipal d’Ontinyent i va denunciar la seua importació a través del port de Cullera. No era la primera vegada que la vila protegia el vi del nostre terme. De fet, en les corts valencianes, celebrades en 1645, havia aconseguit del rei que els jurats posseïren la facultat de prohibir l’entrada de vi foraster “per ser la collita major”.
L’últim terç del segle XIX va ser l’edat daurada de la vinicultura valenciana. Un escenari ideal que va afavorir la seua expansió: les vinyes franceses foren arrasades per la plaga de la fil·loxera. Sense competència, el nou mitjà de transport, el ferrocarril, va permetre la seua exportació a l’estranger.
A Ontinyent, un destacat polític i propietari de les finques Sant Vicent, la Maiansa i Sant Elies es va dedicar a millorar el conreu dels ceps. Però, sobretot, com destacava el seu biògraf i deixeble Navarro Reverter: “construyó una bodega modelo y fabricó vinos con arreglo a los buenos principios de la enologia”. Una ostensible millora per als seus vins que va permetre l’obtenció de medalles d’or en les exposicions universals de París (1867) i Viena (1878). També va participar en l’exposició vinícola celebrada a Madrid en 1874, que va presidir.
En l’actualitat, els productors de la zona han continuat millorant la qualitat dels vins. Han recobrat velles tècniques d’elaboració i criança buscant aconseguir una personalitat pròpia en un mercat globalitzat cada vegada més exigent i competitiu. La utilització de raïms propis de la zona com la garnatxa tintorera o el monestrell junt a la recuperació de varietats autòctones, pràcticament residuals, com la Verdil, Mandó, Forcallà, Bonicaire o Arco, aporten gustos, sabors i aromes diferents, únics, per al consumidor. Puc donar testimoni personal d’un d’estos nous vins. El prestigiós enòleg i bodeguer Rafael Cambra ha elaborat una sèrie limitada, dedicada al capità mudèjar Alberto Climent, d’un vi creat a partir de la varietat Arcos. El resultat és excel·lent!
