En el transcurs de les investigacions, amb motiu de l’elaboració d’un treball sobre els projectes urbanístics de finals del segle XVIII, em vaig trobar notícies curioses sobre la vida quotidiana dels nostres avantpassats. Dades interessants sobre la sanitat, els espectacles esportius preferits, les mostres de la devoció popular...
En la sessió municipal de 18 de maig 1787 es va presentar una provisió reial en la qual s’obligava a “restablecer el uso de cementerios ventilados para cepultar los cadáveres de los fieles”. Els regidors acordaren que el lloc més apropiat era l’hort de l’església de l’Ermiteta. Una decisió que es va comunicar al Plebà que també havia rebut “igual orden por medio del Excmo. Arzobispo de Valencia”. Les autoritats borbòniques promogueren estes mesures sanitàries, ja que en massa ocasions la corrupció dels cossos sepultats en l’interior de les esglésies -com era costum- presentaven problemes de salubritat i mals olors. No cal dir que hagué d’esperar a la dominació francesa (1813) per poder disposar d’un cementeri en els terrenys que ara ocupa l’església de Sant Rafael.
Incidint en el sector de la sanitat narrarem un cas d’intrusisme professional mèdic. Era costum que els ontinyentins acudiren a sanadors o “saludadores”, perquè donaven salut als accidentats. Tal era el cas del llaurador Gaspar Gil que, fins i tot, comptava amb l’informe favorable del síndic i procurador general de la corporació municipal Don Joseph de Puig Moltó i Galtero per poder atendre les persones pobres i “usar de las Gracias que Dios le ha dado de curar perfectamente cualesquiera dislocación o roturas sin ningún interés”. La petició de les autoritats municipal per tal que Gaspar Gil estiguera facultat per exercir va ser desatesa pel Real Protomedicado. L’advocat de la vila d’Ontinyent a Madrid, Don Francisco Álvaro, els enviava una carta l’11 de novembre de 1788, en la qual la institució oficial denegava el permís per poder curar i ordenava la seua reclusió en la presó. El sanador havia estat denunciat pels cirurgians d’Ontinyent, Alberto Úbeda major i menor.
Actualment, l’esport que té més repercussió pública és el futbol. En aquells temps era el joc de la pilota valenciana. Una de les modalitats practicades era jugar “a llargues”. De fet, en setembre de 1789, el consistori va autoritzar: “jugar a pelota, además de los trinquetes de las Casas Nuevas y el de la Morereta, en las calles de la plasa Nueva en atención que no hay otras partes para largas en dichos trinquetes”. Per cert, el trinquet de la Morereta era propietat de Bautista Casanova Mayor -d’ofici comercial- que el 3 març de 1788 havia presentat un memorial a l’ajuntament per construir “en un pedazo de terreno extramuros en el arrabal de la Morereta, donde desea fabricar, si tiene el beneplácito de la villa, un trinquete para jugar a Pelotas”.
L’afició pel joc de la pilota valenciana a Ontinyent va perdurar en el temps. Tenim una noticia publicada en “La Paz Cristiana” el 15 d’agost de 1925 que en fa directa referència: “El domingo pasado se jugó un importante partido de pelota en la plaza Nueva. El concurso de aficionados fue enorme, y no es de extrañar ya que es nuestra clásica diversión, netamente española, donde se demuestra el ardor y valentía de nuestra sangre. /Da tristeza ver como se esfuerza el mundo moderno en desterrar las costumbres sanas y adecuadas de nuestros antepasados. Por eso tuvo tanto éxito el partido del domingo último, porque es algo nuestro.”
Molt a prop del trinquet de la Morereta, es trobava el portal de Sant Domingo que en aquell temps estava molt deteriorat i “que no sirve más que para ocultar picardías”. L’ajuntament en acord de 12 de juliol de 1791 va determinar el seu enderrocament que també havia fet extensiu, l’any anterior, als portals de la Trinitat i de Sant Francesc: “que también se heche a tierra el de la Trinidad por el mayor ensanche de la calle que podrán pasar las Proseciones Generales y principalmente la de la Proclamación (del monarca Carles IV) colocándose en donde existen dichos portales las Imágenes de la Santa Trinidad y Nuestra Señora de la Asunción”. Les pedres que sostenien l’arc d’este últim portal van ser destinades com a pretils en el pont Vell.
També l’ermita de Sant Esteve presentava un mal estat, el 10 de setembre de 1787, el mestre d’obres Antonio Roses signava un memorial “en que dice está amenasando la mayor ruina”. L’ajuntament va concedir permís a Josep Morales -l’ermità- per demanar almoina que es destinaria a arreglar els desperfectes. En la campanya de 2023 “Ontinyent Participa” un dels projectes presentats, que va obtindre més vots dels ontinyentins, van ser les obres de reparació i millora de l’ermita de Sant Esteve. No hem canviat tant al llarg dels anys!
