Des dels principis de la civilització ha existit el comerç carnal. Bona prova són els testimonis arqueològics que depara la ciutat romana de Pompeia. Les imatges murals que mostren els bordells mostren la luxúria dels humans. La prostitució, mal que bé, sempre ha acompanyat els entorns més marginals, més negres, explotant el cos de les dones.
La vila d’Ontinyent era a finals del segle XVI la quarta població de l’antic regne de València. Tot just en aquell temps, malgrat els intents de les autoritats forals –virrei inclòs- la prostitució va arribar a la màxima esplendor. De fet, era el mateix ajuntament d’Ontinyent el que comptava entre les seues propietats un bordell, que arrendava cada any al postor que oferira major preu. Les persones que arrendaven el prostíbul eren de rufians d’origen castellà o dones públiques i de “chulos” que vivien a costa d’elles.
Els contractes municipals aporten alguns noms com Na Valeriana “dona mundària” -arrendatària l’any 1492- o Jaume Forner, que convivia maritalment amb Yolanda Joan “enamorada d’aquell”. Altres madames que regentaren el bordell en les primeres dècades del segle XVI foren: Maldonada d ‘Aragó o la muller que tenia com a malnom “La Vaquera”, o més tard en l’any 1564 Loïsa de la Cruz. En els registres de comptabilitat del municipi apareixien amb el apel·latiu de “mares del bordell”.
La sèrie de “Consells i Eleccions” és una font reveladora de la història quotidiana dels nostres avantpassats. En ella podem trobar la polèmica generada per l’extinció del bordell i, posteriorment, per la seua reinstauració. En novembre del 1589, reunit el consell general de la població - el màxim òrgan del govern municipal- acordà la venda de la casa del bordell a la persona que més diners oferira. Esta reacció s’explicava per l’excessiva proximitat de l’esmentat habitatge de diversió respecte a l’església de Santa Maria i de la capella de Santa Magdalena “lo que manifestament se mostra en deservança del nostre Senyor y en perjuhí dels fadrinets de poca edat”.
L’acord va comportar l’extinció del bordell. Una carta enviada pel marqués d’Aytona i virrei del Regne de València -datada el 30 de novembre d’eixe mateix any- recull les queixes del veïnat anotant que dit prostíbul era “tan junt de la yglesia y en lloch tan indecent perquè del altar cor y sacristia se senten les guitarres panderos y música que en dita casa fan y les cansons y paraules desonestes que canten y diuhen y los avalots y crits que tenen inquietant als que ohen los officis divinals”. També ordenava que estes dones públiques abandonaren la casa i desautoritzava l’orde del Governador de Xàtiva de paralitzar l’operació de venda que alguns veïns havien demanat.
La desaparició del prostíbul va provocar greus inconvenients per no disposar estes dones d’un lloc discret on exercir, sense traves, els servicis carnals. En el consell d’agost de 1590 es determinà novament la construcció d’altre ja que “per no haver-hi públich en la present vila van les dones mundàries per los hostals y es poden seguir molts inconvenients”. Sembla que l’acord no es va executar perquè, just un any després, el consell es feu ressò dels greus escàndols públics per no tenir-lo construït.
“Item fonch determinat per quant en la present vila se ha llevat la casa pública per la qual la rahó de una ne han eixit moltes y les dones mundàries van per les hortes olivars masades y barranchs ab molts fadrins y homens... que.s torne la casa pública”.
Coneixem el funcionament del famós bordell de la ciutat de València i la penitència aplicada sobre estes “pecadores” per les autoritats en Setmana Santa . També hem trobat esporàdicament mencions sobre este tancament. Esta reclusió, en el cas ontinyentí, es realitzava en el Sant Hospital. La primera notícia es refereix a l’any 1577 “per lo govern de una dona del públich la qual estigué retreta en lo hospital de la present vila la Semana Santa”. Poc després de la inauguració del nou bordell -1592- el nombre de les dones públiques havia augmentat a cinc. Era indubtable que el prostíbul es trobava en l’ època de màxima esplendor que es va reflectir en una progressiva major valoració dels arrendaments que l’ajuntament cobrava.
Les últimes notícies que disposem del seu funciona¬ment corresponem a l’any 1631. Durant la quaresma sembla que les predicacions i els bons oficis del sermonaire que tots els anys intentava conduir “pel bon camí” a estes dones havia tingut èxit. En efecte, constatem unes despeses realitzades pel “port de dona errada” a la casa de les Penedides de València. Fra Antonio Ferrer predicador havia aconseguit que Hiacinta López abandonar l’ofici. Una vegada “reconvertida” l’última dona que restava, el bordell es va abandonar i la runa començà a apoderar-se d’ell. La prostitució a Ontinyent, almenys de manera oficial, era erradicada.
