Amb este titular no pretenc en absolut alarmar el lector. Entre una malaltia i l’altra “no hi ha color”. En el moment que escric estes línies no s’ha produït cap decés a Ontinyent i esperem que continue respectant la vida dels nostres paisans. En canvi, l’impacte de la pesta bubònica va ser -si em permeten l’adjectiu- brutal. La documentació municipal mostra que l’episodi epidèmic va causar la mort d’un de cada cinc ontinyentins: “han faltat pus de mil y cinch-centes entre homes y dones”. Este percentatge equivaldria en l’actualitat a una pèrdua de població de 7.500 ontinyentins morts en l’espai d’un any. Terrible!
Repassant els apunts sobre l’estudi de la pesta, publicat en el capítol IV del nostre llibre “Ontinyent, vila reial: de les Germanies a la Nova Planta”, he pogut establir certes similituds pel que respecta a l’adopció de mesures, per part de les autoritats, i de certs comportaments socials entre dos pandèmies separades en el temps per 420 anys.
La pesta va sorgir en els ports d’Alemanya i s’estengué per tota la façana atlàntica. En 1599 es propagava per Andalusia i Castella; en juliol atacava Almansa. Per evitar la propagació de la malaltia s’implantà un cordó sanitari. El virrei prohibí el regrés dels segadors valencians perquè els considerava potencials portadors de la malaltia, igual que ocorre en l’actualitat amb els espanyols que estan en l’estranger i volen tornar al país. També es va implantar vigilància extrema amb la frontera castellà; Ontinyent participà en aquella operació i va aportar quatre soldats a cavall que patrullaren per la partida dels Alforins.
A nivell local, es va reforçar el recinte emmurallat i es va apostar vigilància en els principals accessos: ”faran rodar los forasters al portal del Riu ahon estiga la guarda de l’examen com se acostuma a fer en semblants casos”. La missió dels guardes era evitar l’entrada de persones sospitoses de malaltia i aquelles que estaven en quarantena. Una actuació que recorda a la implantació actual de controls de temperatura en els accessos a les fronteres i a la vigilància policial als carrers aplicant l’acompliment de l’orde de confinament a les nostres cases.
És opinió generalitzada que l’actual govern central va menysvalorar, en un primer moment, la incidència del Covid-19 postergant mesures preventives. A Ontinyent va passar el mateix, hagué de transcórrer el mes de febrer de 1600 per acceptar l’existència de pesta a la vila, sense citar el nom: “el mal contagiós”. La malaltia començà per la Cantereria, la zona més vulnerable de la població. Les autoritats intentaren aïllar el focus de la infecció, però com els veïns no respectaren la quarantena, la pesta s’estengué. Alguns ontinyentins, com han fet alguns madrilenys, fugiren. Es va aplicar un aïllament total als infectats. El plebà i els vicaris, que confessaven els malalts i podien contagiar a les persones sanes, foren obligats al confinament “perquè en estes coses no y ha excepció de persones”. No citarem el nom d’un polític que va participar en el Consell de Ministres quan la seua parella ja havia donat positiu en les proves del coronavirus.
Hem vist compres compulsives de guants, mascaretes, gel desinfectant fins arribar a deixar sense existències eixos productes que ens protegeixen del contagi. En 1600, les mesures eren més dràstiques: cremaven els objectes contagiats, aplicaven vinagre o purificaven inútilment amb fum de romer les estances dels malalts.
L’extensió del coronavirus ha obligat a les autoritats autonòmiques a l’ampliació de places hospitalàries habilitant nous espais. Ontinyent en 1600 va construir, prop de l’ermita de Santa Anna, unes instal·lacions provisionals. L’ajuntament va contractar personal sanitari pagant-los esplèndids salaris. Eren quatre cirurgians (infermers) que estaven “a consell d’un doctor” i tres metges. Cal destacar l’encomiable treball d’atenció als malalts per part del metge Franci Ramos. L’Ajuntament d’Ontinyent el gratificà amb el pagament de 100 rals de huit per “haver fet molt bé son ofici”. Mentre que escric, estic escoltant els aplaudiments dels veïns dedicats al personal sanitari.
De moment, les tendes i supermercats en aprovisionen sense problemes d’aliments. Ontinyent en 1600 tingué també la fortuna que les collites foren abundants. Però, a l’igual que ara, es van paralitzar les activitats econòmiques i molta gent es va quedar sense faena “per haver parat lo obratge y exercici de la llana, comerci, y tracte y comunicació de la present vila”. L’ajuntament -com fa ara amb la gent necessitada- va alimentar els desemparats perquè, en cas contrari, “caurien en malalties contagioses si no fossen subvinguts” i també a les moltes persones hospitalitzades i convalescents. El consistori municipal per pagar eixes despeses es va endeutar com ara està comprometent-se el govern central i autonòmic.
Faig estes reflexions, perquè les quarantenes han sigut cícliques en el temps. Les epidèmies de pesta i de còlera ens visitaven deixant un reguer de víctimes. El parlament de les ambaixades, escrites per J.J. Cervino en 1860, ho recorda: “Cuando el contagio horrendo atribulaba tus campos, y tus plazas, y tus calles”. És ben lògic pensar que la nostra generació ho haja oblidat; per això faig memòria. Però no oblideu que després de la tempesta, sempre eix el sol. Hem de ser optimistes: tot passarà!
