De vegades, les llargues hores d’investigació a l’arxiu municipal proporcionen descobriments inesperats. Tal va ser el cas de la troballa de mitjans del segle XVII d’un pi molt singular que, fins i tot, tenia nom propi: el pi Pasqual. Es tractava d’un arbre colossal: mesurava 21 pams de circumferència que equivalen a quatre metres trenta-huit centímetres i un diàmetre d’un metre quaranta. Una barbaritat!
Vaig contactar amb Enric Abad per a comunicar el descobriment. El tècnic medi ambiental del nostre ajuntament va calcular l’edat del pi -atenent a les dimensions- en més de 250 anys. Rellegint el seu llibre, publicat en l’any 2004 -en el qual es descriuen els arbres singulars, històrics i centenaris d’Ontinyent- vaig conèixer l’existència d’exemplars dignes de la nostra admiració: éssers vius mereixedors de protecció perquè formen part del patrimoni natural i són testimoni del pas del temps.
Encara conservem arbres excepcionals com la carrasca Dolça de la ca Eusebi -la de tronc més gros de totes les actuals- amb quatre metres i vint-i-cinc centímetres i una edat estimada de 340 anys. És a dir, va ser plantada en el temps que el pi “Pasqual” va ser talat per ser destinat a servir com a fusta del retaule major de l’església de Sant Miquel. Però, centrant-nos en la família de les pinàcies, en l’actualitat el pi blanc (Pinus halepensis) de més grans dimensions -3’60 m de perímetre- i antiguitat és el que trobem entre les finques de Santa Rosa i la casa Garcia de Dalt. Unes mides, recordem, inferiors als 4’38 m de l’històric exemplar abatut en l’any 1665.
La clavaria ordinària -que registrava els pagaments efectuats per l’ajuntament-ofereix informació sobre la localització, la identitat del propietari que -de manera altruista- el va cedir, la destinació de la fusta aconseguida, els costos dels treballs i -com a curiositat- el cànter de vi que es van beure els llenyataires. En l’apunt comptable efectuat el 21 desembre 1665 es van pagar 2 lliures 18 sous i 6 diners a Joan Boesa -d’ofici mercader i responsable de les obres de l’església de Sant Miquel- que, a la seua vegada, va compensar als llauradors Felip Martínez, Jaume Húbeda i Josep Martínez per “tallar el pi pasqual que a donat de caritat Gaspar Cubelles, ciutadà, per a que es fasa el retaule maior de la parròquia del arcàngel Sent Miquel de dita vila el qual tenia en la sua heretat partida del Pla vulgarment dita heretat de Cubelles a la Penya Blanca prop el riu, que tenia de ruedo vint-i-hun pam“. Cal aclarir per als lectors que l’esmentada finca està situada relativament pròxima a l’ermita de Sant Josep del Pla i de l’actual polígon industrial.
Els treballs per a l’adequació de la fusta van continuar els mesos següents. El 31 de maig 1666, es va pagar 1 lliura 7 sous 2 diners “en fer pelar la soca del pi pasqual tallar les rames y fer preu de la mida de aquella per haver-la de secar”. El 18 de setembre d’aquell mateix any l’ajuntament va pagar Joan Boessa tres lliures 1 sous i huit diners “per lo gasto de menjar(que) feu de orde dels Srs. jurats en la gent anà a serrar y apañar lo pi pasqual”. Finalment, el 8 de març 1667, es lliurava a Vicent Roig i a Baltazar Tormo “per lo treball de haver portat la fusta del pi pasqual per al altar de sent Miquel” 4 lliures 4 sous.
Estos apunts comptables han permés rescatar de l’oblit un arbre singular, que la documentació anomena “el pi pasqual”. Va ser cedit de manera gratuïta per un ric propietari d’una nissaga patrícia com la família Cubelles que encara conserva en la toponímia rural del nostre terme un testimoni del seu passat esplendorós: la casa Cubelles en la partida de la Solana, situada entre la casa Bona i la casa Moltó.
El saqueig i crema dels objectes litúrgics de les esglésies ontinyentines en l’estiu de 1936 va suposar, també, la destrucció de l’altar major de Sant Miquel elaborat amb la fusta de l’extraordinari “pi pasqual”. Cap vestigi queda d’ell, però gràcies a la recerca arxivística hem pogut reconstruir la seua dilatada història. Com bé diu Enric Abad, cada vegada que desapareix un d’estos singulars arbres, bé a mans de l’home o bé per efectes de plagues (el morrut roig o “picudo” en el cas de les palmeres, o la grafiosi que ataca els oms) perdem una part del patrimoni natural i paisatgístic.