El meu iaio, Alfredo Bernabeu Prats, kàbila i amic de festers tan destacats com Ximo Sanz “Chimo”, Antonio Vidal, Antonio Gandia Blasco, Rafael Galbis... fa un grapat d’anys em contava que els alardos anteriors a la Guerra Civil es podien celebrar qualsevol diumenge de l’estiu. La comparsa dinava en una caseta i, en fer-se de nit, tornaven al poble acompanyats per un grup de músics. En el camí de regrés, els festers s’armaven amb canyes verdes i graneres pretenent imitar l’entrada d’un exèrcit vencedor.
Precisament la recent trobada a l’arxiu municipal d’una petició, datada el 18 de juliol de 1930, per part del president de la Societat de Festers, José Cambra, confirma la versió de l’auelo Alfredo. La junta de govern va demanar permís per a desfilar “como en años anteriores” el diumenge 20 de juliol, a poqueta nit, “el Alardo general de todas las comparsas” acompanyats per les dos bandes de música de la localitat. L’endemà l’alcalde, Blas Guzmán Pérez de Lema, autoritzà l’acte advertint que “se guarde en la vía pública la compostura y orden debidos”.
L’esperit d’exhibició “militar” d’aquells antics alardos guarda certa semblança amb els alardos forals dels segles XVI i XVII. No debades, Maria Moliner els defineix com una “formación militar en que se pasa revista a los soldados y sus armas”· El filòleg Joan Coromines -a l’hora d’explicar la seua etimologia- indica que el seu origen es pot trobar en l’àrab al-ard “revista de tropa” pertanyent a l’arrel arad “mostrar”. L’eminent erudit indicava que este vocable ja apareixia en la Crònica de Jaume I, el seu significat era una “revista militar en terra fronterera de moros”. De fet, les nostres festes -segons mostren els programes- van conservar fins a 1970 un dels actes més vinculats amb l’origen històric de la festa: la revista de les armes dels disparadors -l’alardo- que s’efectuava a les 17:00 h del dissabte en la plaça de l’Ajuntament, abans de la batalla entre els dos exèrcits.
Els nostres alardos forals eren protagonitzats per les milícies urbanes ontinyentines. Estes tropes agrupaven els veïns per companyies, cadascuna de les quals era dirigida per un capità, un alferes, un sergent i caps d’esquadra. Uns càrrecs que, per cert, encara conserva la festa. A tall d’informació, podem afirmar que en l’any 1601, la vila reial d’Ontinyent comptava amb sis companyies de cent soldats que realitzaven els diumenges pràctiques de tir. Estes tropes eren comandades per la màxima autoritat municipal, el jurat en cap, i eren encapçalades per la senyera reial.
En el transcurs del segle XVIII, els alardos adoptaren el nom de “soldadesca” que és l’antecedent immediat de la festa dels Moros i Cristians. En el museu fester d’Albaida es mostra un document d’aquella època amb eixa denominació. De tota manera, cal afegir que no sempre la celebració d’alardos ha derivat i s’ha transformat en Moros i Cristians. Estes festes, tal conforme hui les entenem, tenen el seu naixement en el segle XIX. El romanticisme -la moda literària imperant- representà un factor important en la seua gènesi.
La moderna festa valenciana dels Moros i Cristians prové de les modalitats abans tractades, però és una recreació nova. A partir d’una soldadesca –alardos- inclosa en una festa patronal es desplega un model festiu concret que dota d’una nova identitat a la totalitat de la festa.
En els anys seixanta els participants en la informal desfilada dels alardos es disfressen amb indumentàries carnavalesques. Hi havia, però, uns límits: no es podia eixir vestit de militar, de clergat o transvestir-se; ara no existeixen restriccions. Cal afegir que la comparsa dels Kàbiles va ser l’excepció en esta nova moda; de fet hui en dia continuen conservant la vestimenta dels antics alardos: un barret de palla. La popularitat dels alardos carnavalescos va anar creixent i el programa de festes de 1971 ja els inclogué com a acte que se celebrava la nit del dijous de la setmana gran de Festes. En 1981 fou declarat acte oficial i es va començar a regular l’ordre de la desfilada per evitar disputes, ja que abans es realitzava de manera aleatòria: les comparses iniciaven la desfilada quan arribaven al punt d’eixida.
La proposta de la Junta de Govern de la Societat de Festers de recuperar “els antics alardos” és ara un tema de debat entre les comparses. Durant cinc dissabtes, des de la publicació de festes a finals de juny, els festers desfilaran pels carrers d’Ontinyent. En el cas que s’aprove la iniciativa llançada pel president Vicent Pla, és de suposar que tindrem dos classes d’Alardos: el carnavalesc del dijous de festes -en el millor dels casos a ritme de pasdoble- i els “antics alardos”, anomenats en altres poblacions com a “entraetes”.
