A finals del segle XVIII, el botànic Cavanilles en el seu periple per terres valencianes descrivia quin era el lamentable estat del port de l’Olleria i el risc que suposava  trobar-se bandolers en les immediacions: “El camino se reduce a una mala senda desigual y en partes peligrosa por componerse de peñas descarnadas. Pudiera mejorarse a poca costa y aún debiera practicarse allí otro seguro y espacioso de que resultaria grande utilidad a los pueblos de la comarca”.  
Setanta anys més tard, al desembre de 1863, s’iniciaven les obres de la carretera Alcúdia de Crespins-Ontinyent. Després d’innumerables obstacles de naturalesa burocràtica, la tortuosa via vencia els contraforts de la serra Grossa. Aquesta obra, finalitzada als voltants de 1869, millorava les comunicacions de les poblacions de la part occidental de la Vall d’Albaida amb la Costera, la Ribera i el cap i casal. Es tractava d’un port de difícil trànsit a causa de les nombroses corbes. Precisament,  en una de les revoltes del perillós port va morir, en agost de 1931, Don Vicente Puigmoltó, IV comte de Torrefiel, que era propietari d’un luxós cotxe de la prestigiosa marca Hispano Suiza.
Rellegint el discurs d’investidura com a Doctor “Honoris Causa” de Vicente Luis Montés Penadés, magistrat del Tribunal Suprem i catedràtic de Dret Civil, he trobat dades interessants sobre la dificultat que implicava desplaçar-se a València en 1959. El mestre i amic Vicent narrava els avatars del viatge a la capital. No em resistisc citar les seues paraules: “L’autobús travessava dos ports de muntanya, (l’interior de) catorze o quinze pobles, dos passos a nivell, i feia parada i fonda en passar el pont de Gavarda, on, si t’espavilaves, podies obtenir un entrepà de llomello amb faves.” 
A finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, les comunicacions de carretera a València havien millorat: l’autobús arribava a la capital en prop de dos hores. Però en el cas que coincidires en el port de l’Olleria amb un vehicle lent et podies desesperar, sobrepassar-lo, impossible. Memoritzaves la seua matrícula i maleïes...
Tot va canviar el 30 de maig de 1992; l’any de l’Exposició Universal de Sevilla i de la celebració de les olimpíades a Barcelona. Un mannà d’inversions estatals en forma de infraestructures va beneficiar les dues ciutats: l’AVE a la capital andalusa i la reforma urbanística i dotacions esportives a Barcelona. En el cas de la Vall d’Albaida l’aportació econòmica de la Generalitat Valenciana va ser més modesta, però molt agraïda pels habitants de la comarca: la construcció del túnel de l’Olleria -amb 553 m. de longitud- i l’ostensible millora de la carretera amb nous traçats i doble carril de circulació que implicaren desmuntar més de 551.000 metres cúbics de roca. Unes obres valorades en 6.000 milions de pessetes i  que van ser executades per l’empresa “Dragados y Construcciones”.
L’hemeroteca mostra l’esclat de joia amb què es va viure l’obertura del túnel i la subsegüent  reducció en el temps de viatge a València. Per fi, les sinuoses i perilloses corbes del port, que havien patit durant generacions i generacions de valldalbaidins, desapareixien... 
La revista “Crònica” informava que una comitiva integrada per prop de 4.000 persones es congregava en la boca nord del túnel. L’acte inaugural es va iniciar a les 18:30 del 30 de maig de 1992 amb l’arribada del President de la Generalitat, Joan Lerma, acompanyat per 44 alcaldes, diputats autonòmics i provincials. La banda de música La Nova rebé els assistents. A continuació dels parlaments, la multitud travessa a peu el túnel en direcció cap a l’entrada de la Vall d’Albaida i va ser acollida amb les notes de l’himne valencià, interpretat per la Unió Artística Musical d’Ontinyent. L’acte d’inauguració finalitzà amb la disparada d’una típica mascletà valenciana. En definitiva, un dia històric, ara fa vint-i-cinc anys...