Quan era xiqueta pensava que els adults ho sabien tot i no s’equivocaven. Amb el temps, he aprés que els xiquets es qüestionen el que els envolta més que molts adults. Potser no semble rellevant, però es fa evident quan una societat es nega a mirar de front allò que té davant.
Cada any, les penyes s’omplin de gent, es reparteixen begudes, i els carrers s’atapeixen de festa. Durant anys, el soroll i l’emoció semblaven suficients per a justificar qualsevol cosa, sobretot quan pensem que açò “ens defineix”. Però arriba un punt on cal preguntar-se, de veritat, si anem cap a un futur millor o només repetim per inèrcia.
I aleshores, l’animal corre entre els crits, mentre les persones confonen la festa amb l’adrenalina. Els pensaments s’esvaeixen entre la música i l’eufòria, però l’animal continua allí: sentint por, estrés i desorientació. Corre, sí, tanmateix no ho fa per gust. Vol fugir. I en els carrers augmenta el risc per a tots: els que participen, els que miren… i sobretot per a qui no pot triar.
Es diu que és valentia posar-se davant d’un bou. Però la vertadera valentia és preguntar-se si té sentit allò que estem fent. Potser no hi ha sang. Però realment es necessita sang perquè siga violència?
Parlem d’identitat. Però de veritat ens representa fer patir un animal? És cultura tot allò que repetim sense preguntar-nos res? Ens fa orgullosos mostrar al món que encara confonem tradició amb insensibilitat?
Tots volem un poble viu, alegre i unit. I això implica respectar els animals. Les tradicions no moren quan canvien: moren quan deixen de tindre sentit.. Potser ha arribat l’hora de donar pas a una festa que celebre la vida i no la fugida. Una festa que puguem mirar de cara sense haver d’apartar la mirada.
