El passat 30 de maig coneixíem la sentència absolutòria pel cas “Alqueria”. Es tractava d’un punt final a cinc anys d’incertesa i patiment per part dels injustament imputats. Molt s’ha parlat del tema i jo no vaig a insistir... Però em va cridar l’atenció l’aparició en el Twitter d’unes discretes fotos de l’exdiputat provincial, Joan Sanchis, agraint la Mare de Déu d’Agres. No sé si es tractava d’una promesa -això entra en el terreny estrictament personal i íntim- el que tinc clar és la dita popular: “No vages a la fira si no tens diners i a la Mare de Déu d’Agres si no has promés”.
Certament, els pobles que envolten la serralada de la Mariola -parle de les comarques de la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Alcoià- des del segle XVI han venerat amb devoció la Mare de Déu d’Agres. Segons el director de l’Arxiu Diocesà de Religiositat Popular, el cronista Andrés de Sales, es tracta de l’advocació mariana més popular en l’arxidiòcesi de València. Durant els caps de setmana del mes de setembre se succeeixen les romeries dels fidels a la seua ermita, bé amb cotxe, amb tren o a l’antiga usança: a peu.
Ontinyent manté una antiquíssima tradició que, fins i tot, és anterior a la devoció a la Puríssima Concepció; recordem que les primeres festes dedicades foren en desembre de 1622 i la proclamació com a patrona de l’antiga vila reial, el 29 de maig de 1642. El primer testimoniatge de fe a la Mare de Déu d’Agres es remunta a 1600 quan una devastadora epidèmia de pesta assolà la capital de la Vall d’Albaida. L’impacte demogràfic va ser brutal, en pocs mesos un de cada cinc ontinyentins van morir.
Els nostres avantpassats estaven desesperats i impotents davant la malaltia; els morts abarrotaven els fossars... Tan sols els restava apel·lar la intercessió celestial. En l’acta municipal de 9 de juliol -en el zenit de l’epidèmia- tenim constància de la primera menció documental referida a la devoció dels ontinyentins a la Mare de Déu d’Agres. Un grup de devots havia acudit, setmanes abans, al santuari a fi de sol·licitar els favors divins per als afligits conciutadans. Poc després, havien retornat amb el mantell de la venerada imatge i l’havien dipositat en l’ermita de sant Cristòfol, on els pares caputxins tenien el convent. La sagrada vestimenta havia sigut treta en processó pregant la fi de l’epidèmia i es va quedar a Ontinyent. Els jurats determinaren que es confeccionara un mantell nou per tal de reemplaçar l’antic que ells es van quedar.
La consulta del llibre de comptabilitat municipal corresponent a l’exercici 1600-1601, administrat pel clavari Pere Vicent Colomer, confirma en els seus registres la notícia relativa al mantell de la Mare de Déu d’Agres. Es tractava de la factura pagada a Pere Barber el dia 11 de juny de 1600 que mostra, de manera ben palesa, la riquesa dels materials amb què fou confeccionat: “Manto de la Verge Maria del castell d’Agres. Item posa en data trenta cinch liures huyt sous y hun diner que ha donat a Pere Barber, ço es per tres alnes un palm de tela de or blava fina per al manto de nostra senyora de Agres, XXII liures XV sous. Item per sis alnes y mija de passamà de or pesa sis onzes (...) val VII liures X sous XI diners. Item per III alnes de tafata groch per a forrar (...) val III liures XI sous VI diners.” També consta en el registre comptable els ports de transport que cobrà un morisc d’Aielo per l’esmentat mantell.
Actualment, a l’antiga torre medieval -situada prop del pont Vell i que s’acaba de restaurar- trobem un retaule de ceràmica sufragat per Don Lauro Luis Campo en l’any 1843. En ell consta el fidel testimoniatge de la perenne devoció que els ontinyentins hem conservat al llarg del temps i que arriba als nostres dies.
