Estem entrant en els últims mesos de 2018 i no vull desaprofitar l’ocasió per a recordar que es compleixen cent anys de la fundació de la fàbrica “La Paduana”. Una empresa que va marcar tota una època quan Ontinyent dominava el mercat mundial de mantes i que va arribar, en els anys seixanta, a comptar amb una plantilla de 500 treballadors.
Certament, era una indústria líder en el sector tèxtil. Però, a més, aquest lideratge anava acompanyat -segons ens conta Eduardo Bernabeu Galbis- per una particular aurèola de prestigi que la destacava sobre la resta fàbriques de la ciutat. Els propietaris -la família Simó- eren uns dels representants de l’alta burgesia ontinyentina. Don José Simó Aynat era un personatge important en el món empresarial i tenia vinculacions amb Don Juan de Borbón. De fet, el fill, l’aleshores príncep, Don Juan Carlos, va visitar les instal·lacions fabrils en 1965.
Quins van ser els factors que van propiciar la fundació de “La Paduana” ? Cal recordar al lector que el sector tèxtil va experimentar un creixement afavorit per la demanda de productes en una Europa immersa en la I Guerra Mundial. En l’acta municipal de 5 de setembre consta l’autorització a José Simó Marín per instal·lar dos motors elèctrics amb una potència de 10 cavalls “en el edificio que posee en este poblado plaza de la Concepción”
El Diario de Valencia, fundat per Manuel Simó Marín, també es fa ressò el 28 d’abril de 1918 de la imminent inauguració de les instal·lacions fabrils, de les quals n’era soci junt amb el seu germà, José Simó, Joaquín Colomer i José María Moscardó. Tots ells eren destacats representants del carlisme ontinyentí i importants propietaris agrícoles amb capital suficient per a emprendre el nou projecte:
“La fiebre industrial que conmueve a España llega a este rincón de la Sierra. Próximamente empezará a funcionar una importante fábrica de Tejidos, y se anuncia la implantación de otras industrias. Con ello está de plácemes el elemento obrero que ganará en el orden moral, económico y hasta político. Hay que acabar con ciertas esclavitudes intolerables, mantenidas por sarcasmo al grito, ¡viva la libertad!” Sens dubte, el ben informat periodista es referia a una de les causes que van motivar la creació de la nova empresa: proporcionar llocs de treball als obrers despatxats d’una fàbrica quan aquells van votar al partit carlí.
La fàbrica “dels carlistes” -com va ser conegut en el primers anys- va anar creixent en els anys següents. Va ser testimoni dels canvis polítics, a l’igual que tantes empreses va ser confiscada en els primers mesos del fratricidi conflicte civil. El temps va passar, va superar les dificultats de la dura i trista postguerra; va participar en l’esplendorosa expansió econòmica dels anys seixanta.
Dissortadament, Ontinyent en el canvi de mil·lenni, va patir els efectes de la globalització del comerç. La competència asiàtica va provocar el tancament de firmes tèxtils. Nombrosos treballadors van ser despatxats dels llocs de faena. En la fisonomia urbana encara queden cicatrius d’aquesta terrible crisi en forma de solars on estaven aquestes fàbriques (Mora, Estampados Sanchis) o la seua reconversió en el centre comercial “El Teler” (Vidal y Sanz).
Els telers van emmudir, les llançadores van parar, el soroll murmurant de les fàbriques va cessar. El so estrident de les sirenes indicant el canvi de torn, que va marcar l’horari de tants ontinyentins, és ja motiu d’enyorança. Queda, encara per a les futures generacions, la visió de l’esplèndida façana, recaient a la plaça Concepció, que no va ser enderrocada. El seu estil arquitectònic castissista, propi de l’època primoriverista dels anys vint i adornat amb motius al·legòrics relatius a la indústria, ens recorda que Paduana ha sigut part important de la història d’Ontinyent en aquests últims cent anys.
