La primera vegada que vaig tindre coneixement sobre les plagues de la llagosta (en castellà “saltamontes”) va ser per boca de Don Roberto Tormo, mestre del “Patronato”, quan un divendres de vesprada explicava la lliçó d’Història Sagrada a una nombrosa aula de 4t de Primària amb 52 alumnes. També en les vespertines sessions cinematogràfiques dominicals vaig poder visionar “Moisés” -la gran producció cinematogràfica de Cecile B. DeMille- que presentava, en technicolor, un Charlton Heston amenaçant el faraó (Yul Brynner) amb una plaga de llagosta si no permetia al poble jueu partir d’Egipte.
El capítol 10, versicle 15 del llibre de l’Èxode descriu els estralls que produeix una invasió d’aquest insecte ortòpter: “Cubrieron toda la superficie del país hasta oscurecer la tierra; devoraron toda la hierba y todos los frutos de los árboles que el granizo había dejado; no quedó nada verde...” Exageració bíblica? No, en absolut. La llagosta en determinades circumstàncies és capaç de migrar i de reproduir-se molt ràpidament formant devastadors eixams capaços de devorar la vegetació de grans extensions de terrenys. Cada exemplar menja diàriament l’equivalent del seu propi pes.
Les nostres terres han patit en diverses ocasions els efectes calamitosos d’aquests insectes ortòpters. Unes plagues que devastaven les collites: la font d’ingressos més important d’una economia basada en l’agricultura. En aquest article tractarem de la invasió, el 15 de juliol de 1756, d’un núvol de llagostes procedents de Villena que va devorar els conreus dels Alforins. L’endemà, el vent de ponent va traslladar la plaga cap a Ontinyent. La visió que ofereix la documentació de l’època és molt semblant a la descrita a l’Egipte de Moisés: “caía como una espesa niebla que obscurecía el Sol”. Les conseqüències foren catastròfiques; quan va arribar la nit no quedaven plantes de panís en les hortes del Llombo i del Pla, “devoraron hasta las raizes”.
El 17 de juliol les llagostes atacaven vinyes, moreres i altres arbres; fins i tot les hortalisses com els naps, xirivies, cebes “y muchas cosas bajo tierra solo quedaban los huecos o vacios de ellas”. L’espècie invasora va respectar pocs vegetals “y solo quedaron intactas las fresoleras y tomateras con sus frutos”. Van consumir totes les herbes que pasturaven els animals i les aigües dels abeuradors -en caure els insectes- es van fer mal bé, “por lo que padecieron mucho los ganados”.
La corporació municipal decidí actuar contra la plaga com en altres ocasions encomanant al clergat que conjurarà l’insecte amb aigua beneïda. A tal efecte es distribuïren les distintes partides rurals del terme a cada comunitat conventual (dominics, franciscans, descalços i caputxins), excepte les terres dels Alforins que van quedar a càrrec dels sacerdots de Santa Maria. Les autoritats municipals també ordenaren combatre la llagosta mitjançant mètodes més efectius. Uns treballs d’exterminació que van ser sufragats per tots els veïns en funció de la seua riquesa.
En febrer de 1757, l’ajuntament ordenava llaurar els camps infestats d’ous per tal d’eliminar-los. Els insectes, pel fred de l’hivern, havien desaparegut; però en les primeres calors nasqueren cries dels nius que no havien estat destruïts i, de nou, amenaçaren els cultius: “Pero aunque pasaba la langosta hacia el Levante como hiba fermentando por todas partes especialmente en los terrenos firmes haciendo como un cañoncito como el dedo el qual quedava lleno de huevecitos de su simiente y, por lo tanto, permaneció en este termino durante dos años”.
En l’actualitat les plagues de llagosta continuen produint fortes pèrdues econòmiques i greus problemes alimentaris en certes zones d’Àfrica i d’Àsia. La persistència de la llagosta en determinades regions del planeta mostra que es un problema endèmic, tot i que ara disposem de mitjans efectius per a combatre-la. Les plagues han desaparegut a Espanya i han deixat de ser un problema greu per a la nostra agricultura gràcies a l’adopció de mesures preventives. Però no oblidem que encara en 1992 a Extremadura van causar danys per valor de 900 milions de pessetes i van afectar a 50.000 hectàrees. També al novembre de 2004 les illes de Lanzarote i Fuerteventura es van vore afectades per un núvol de llagostes de l’espècie Schistocerca gregaria procedent de les costes africanes.
