Tots tenim memòria del bombardeig que va patir Gernika en abril de 1937 o de la veïna Xàtiva en febrer de 1939 que van causar mort i destrucció. No era la primera vegada -ni seria l’última- que la població civil patia els horrors de la guerra. Hui vull recordar un cas semblant i més pròxim, però menys conegut. El canoneig per part de l’armada francesa sobre la ciutat d’Alacant en juliol de 1691 i l’auxili que els ontinyentins prestaren al seus veïns.
La política expansionista de Lluís XIV provocà un enfrontament entre el regne de França i l’anomenada Lliga d’Augsburg. El brutal bombardeig d’Alacant va ser una de les accions bèl·liques que el Rei Sol va llançar sobre poblacions civils amb el propòsit de minar la moral de l’enemic a la rereguarda. Des de la bases navals de Toló i Marsella, l’armada francesa es va dirigir cap al sud de la Mediterrània. Barcelona va ser el primer objectiu militar; els dies 9-11 de juliol de 1691 més de 850 projectils destruïren el barri de la Ribera. El 17 de juliol, l’estol format per 25 vaixells transitava davant els ports de Vinaròs i Peníscola.
Esta singladura augurava la possibilitat que el francés atacara les costes de la Safor. Una carta enviada pel duc de Gandia demanava que la milícia ontinyentina s’armara i que estiguera llesta per fer front a un possible desembarcament de tropes gal·les. Un fet que afortunadament no va succeir. Cada soldat ontinyentí havia d’estar proveït amb un arcabús, una espasa, una lliura de pólvora i dos de bales. En altre correu, el governador de Xàtiva reiterava les instruccions bèl·liques i ordenava màxima vigilància als súbdits francesos residents a Ontinyent, a més d’impedir-los qualsevol moviment.
La flota francesa comandada per l’almirall D’Estrees, entre 22 i 23 de juliol, canonejà Alacant fins esgotar pràcticament les municions. S’estima que en una primera onada més de 3.500 projectils assolaren la població destrossant la major part de les 2.000 cases; entre elles, l’edifici de l’ajuntament i el castell de Santa Bàrbara.
Les confuses notícies de la devastació es propagaren per les comarques del sud del regne. Les autoritats ontinyentines volgueren conéixer més de prop els mortífers efectes de l’atac, per la qual cosa enviaren el dia 26 de juliol un missatger a Alacant. Els jurats de la ciutat bombardejada els informaren que l’armada francesa encara “se mantiene en sus puestos sobre esta plaça, Dios quiera apiedarse de nosotros y mirarnos con ojos de misericordia librándonos de esta desgrasia”. Després d’una treva, el dia 28 llançaren més bombes incendiàries. La flota francesa sols es va retirar quan va saber que l’armada espanyola es dirigia a Alacant.
El virrei, des de València, comunicava la trista situació dels alacantins i la falta d’aliments que patien. Les poblacions de Bocairent, Alcoi, Cocentaina, Planes, Banyeres, Onil els van socórrer enviant queviures. També Ontinyent va enviar un comboi -dirigit pel mateix síndic de la vila- format per setanta cavalleries que carregaven vint cafissos de pa ja pastat i dos-cents quaranta-tres cànters de vi (uns 2.500 litres).
Els súbdits francesos residents a Ontinyent, entre ells, els encarregats de la carnisseria municipal, fugiren per por a les represàlies. El seu temor no era infundat. A Xàtiva, quan es conegué la notícia de l’atac d’Alacant, les cases dels francesos foren saquejades per la multitud i alguns d’ells foren assassinats. El brutal bombardeig sobre una població indefensa va provocar entre els valencians un increment d’odi contra el francés. Un sentiment que explicaria en part, que anys més tard -en la guerra de Successió- molts dels territoris atacats per Lluís XIV -Catalunya i València- es decantaren en contra del nou rei de la dinastia borbònica. Però això, ja és altra història.
