Confesse que soc un aficionat a la lectura. Un xiquet que devorava llibres d’aventures de Jules Verne, Emilio Salgari o Aleixandre Dumas; però vaig començar llegint tebeos -actualment anomenats còmics-. Amb la pagueta setmanal, m’encaminava al curiós quiosquet hexagonal de “Ca Joaquinet” que estava situat quasi enmig de la plaça de Sant Domingo. Allí Pepe Llopis disposava d’un bon inventari de publicacions de l’editorial Bruguera, entre elles, “Tio Vivo” o “Pulgarcito”. En les seues pàgines apareixia un personatge que sempre intentava assaciar per tots els mitjans la fam que patia; es tractava de Carpanta.
La meua generació rep el sobrenom de “baby boomer” i, afortunadament, no va viure de manera personal la cara amarga de la postguerra. Els nostres pares i iaios, sí, i no desperdiciaven les sobres del plat. Un xiquet a finals dels seixanta-principis dels setanta, en temps del “desarrollisme” econòmic no va patir fam; les condicions de vida havien millorat. Carpanta, com a referent, quedava molt lluny; no funcionava.
Més tard, amb més coneixements històrics, he pogut constatar que el personatge reflectia les duríssimes circumstàncies imperants en la societat espanyola de postguerra. De manera còmica, José Escobar -autor també dels famosos germans Zipi i Zape- evitava la censura franquista, que estigué a punt de cancel·lar aquelles historietes. Ell va suavitzar els guions. A finals dels anys cinquanta Carpanta ja no manifestava que tenia fam; tenia molta gana o apetit perquè segons el règim “en la España de Franco nadie pasa hambre”. L’autor del personatge ja estava escarmentat, després de la guerra havia sigut empresonat i depurat del lloc de treball a Correus pels ideals republicans. Per cert, el nom del personatge ha tingut fortuna, el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola defineix carpanta com “hambre violenta”.
Els anys de postguerra foren durs fins a convertir la simple supervivència en l’eix central de la vida de les classe més desfavorides. Es va patir fam afavorint la virulència de malalties infeccioses en aquells cossos tan desnodrits. Menjars tan bàsics com la farina, arròs, llegums, oli, farina, abadejo... van estar sotmesos a racionament fins a 1952. La penúria obligava a buscar en el mercat negre -l’estraperlo- productes difícils de trobar com el sucre, els ous... altres aliments resultaven inabastables. El professor Antonio Calzado assenyalava que l’alcaldia d’Ontinyent mitjançant ban públic anunciava el 18 de març de 1941 que al mercat el peix blanc es vendria fins a les onze del matí “con receta médica”.
La necessitat alimentària va aguditzar l’ingeni: el llit del riu Clariano va ser ocupat i parcel·lat en improvisades hortetes on cultivar verdures. Una dieta vegetariana imposada a la força. El pa blanc elaborat amb blat va ser substituït pels anomenats bollos de panís, més eixuts i corretjonosos. El mateix bisbe Teodoro Úbeda recordava la seua infantesa i la ingesta dels bollos amb un rajolí d’oli que es feia més comestibles.
En la dura postguerra es va menjar pràcticament de tot per enganyar l’estomac: garrofes, guixes, verdures silvestres, caragols... i, sobretot, molt de moniato, guisat, torrat i cru. Rafa Ferrero en el llibre “Tiempo de benimerines” recollia testimonis orals i ressaltava la monotonia de la dieta d’aquell període. Bona prova era una cançoneta burlesca que entonaven els festers: “Moniato pel matí, moniato per la vesprada, moniato per la nit”. Tot s’aprofitava. En setembre de 1941, l’ajuntament d’Ontinyent es veia obligat a prohibir la recollida de pebrassos com a únic mitjà per evitar que els afamats buscadors acabaren la collita abans de començar pròpiament la temporada.
Per contra, en temps presents, l’obesitat és un dels principals problemes de salut pública. La seua prevalença es tan elevada en la població occidental que l’Organització Mundial de la salut (OMS) l’ha declarada com un dels majors reptes del segle XXI. La reducció del sobrepés és un negoci milionari per a les farmacèutiques i ha augmentat el consum de medicaments com “Ozempic”. No debades, la companyia que el comercialitza, Novo Nordisk A/S, ha trobat una bona font d’ingressos. Altres persones prefereixen utilitzar mètodes més tradicionals, exercici físic i reducció de la ingesta d’aliments com si estiguérem voluntàriament en temps de postguerra.
