Jerjes Llopis: “S’ha aconseguit donar al dibuix entitat pròpia” - loclar

- L’exposició parteix de la idea de mostrar les obres dels alumnes de l’escola d’art de Sant Carles. Tots els anys fan una exposició de final de curs a la que conviden a un artista. El primer any va vindre Antonio Miró, artista alcoià; i l’any passat Ana Roig, de València. En aquesta tercera edició he sigut jo. La sala està dividida en dos, una part per als de Sant Carles i l’altra amb la meua obra.

- Fa molts anys, mentre estudiava Belles Arts a l’any 2000, ja vaig exposar a Ontinyent, en la sala Sanchis Guarner en Martínez Valls. Va ser en un certamen anual al que tu presentaves el teu projecte i ells decidien la programació. Eixa va ser l’última exposició a Ontinyent. D’aquestes característiques i tan gran, és la primera.

- Al principi em vaig espantar quan María Carballo m’ho  va proposar, ja que tampoc hi havia massa temps, i al conèixer el tamany de la sala tampoc sabia si tindria prou material. Una vegada va passar un breu temps, em va apetir molt pel tema dels anys sense exposar a casa. Açò no té res a vore amb el que feia aquell any 2000.

- En aquell temps era més arriscat, més artístic per dir-ho d’alguna manera. Des de fa uns anys porte més aquesta línia de dibuix, de tornar als orígens i a la nuesa del grafit acompanyada d’aquarel·la. El que feia abans era art objectual. Agafava certs elements per plantejar un discurs més conceptual. Els col·locava amb distintes formes i feia que sorgira la narració de l’obra. A pesar de començar així, jo sempre he tingut predilecció pel dibuix i els últims 5 anys he anat convertint-me en el que faig ara.

 - Les diferències entre els artistes més famosos o tradicionals i jo, per exemple, és que el que ells fan és pintura, el que jo faig és dibuix. La diferència entre pintura i dibuix radica en les línies de contorn, els dibuixos tenen mentre la pintura no, el que significa que en la pintura treballes per ‘taques’ i  el que representes és la llum de l’element. En el dibuix la línia de contorn marca una línia imaginària que l’entorn que ens envolta no té i que crea el que volem representar.

- Últimament la situació està canviant, però fa uns anys sí que es considerava un art menor al dibuix respecte a la pintura. Ara se li està donant una entitat per sí mateix.

- Hi ha moments o èpoques a les que el plantejament és constant. Comences una peça o un tipus de representació i vas evolucionant sense modificar massa eixa tipologia. En aquesta exposició hi ha dibuixos que se’n van un poc d’altres, però quant a tècnica estic seguint en la mateixa a pesar que canvie el material. Vas provant i canviant coses que finalment descartes o millores segons el que funcionen o t’agraden. Ara mateix aquest és el meu estil, d’ací a un temps no se sap. 

 - És molt possible, però igualment en aquest moment no podria canviar, perquè un artista és esclau de les seues obres, del teu propi estil, ja que quan algú t’ofereix estar en una exposició ho fa pel tipus d’obres que ha vist, són el que li agrada i el que contracten. Al final tens una balança que marca el teu passat i el teu estil i a l’altre costat el que t’agradaria fer o millorar. A més a més, com la meua font d’ingressos principal no és aquesta, això em permet no tindre tanta pressió per acceptar estar en exposicions que no vull.

- La meua sort és que treballe com a professor d’art i que el meu horari és de matí, pel que a les vesprades tinc temps, encara que també aprofite per corregir i preparar classes, però puc organitzar-me el temps. A banda, com treballe en la il·lustració i l’art, em permet estar sempre connectat amb l’altra feina. Tant a l’hora de plantejar exercicis els utilitze per a fer els meus treballs. Els meus treballs tenen transversalitat bidireccional; les classes em serveixen per a fer les meues coses, i les meues coses m’ajuden a plantejar les meues classes.

- Depén del tamany, un A5 puc plasmar-la en una vesprada, però no treballe sols una vesprada. Abans de plasmar l’obra, has de tindre la idea. Jo treballe de la següent manera: primer pense en una idea i la tinc en el cap; després faig una recerca de les imatges o els elements que puguen interessar-me sabent que funcionaran; i per últim faig un fotomuntatge digital que em serveix d’esbós de la peça que després faré. La forma de treballar i la pràctica, em permet resoldre més o menys fàcil certs plantejaments, però la feina anterior realitzada ha sigut molt gran.

- El feedback que jo he rebut és molt bo, la gent que m’he creuat diu que li agrada molt, però clar, sempre és més fàcil rebre les crítiques bones que les dolentes. Pot ser que als que no els ha agradat no me’ls creue pel carrer, o si me’ls creue, no em diuen que no els ha agradat. També és cert que els artistes som molt ermitanys, ens clavem en l’habitació i no ens relacionem molt. Jo sóc partidari de rebre totes les crítiques, ja que les considere constructives, perquè som menys conscients dels defectes i ens ajuden per tractar de millorar.