Antigament, els campaners eren treballadors d’ofici que feien el paper d’informadors. Amb els seus tocs avisaven a tot un poble del que passava, des de defuncions, fins a dies festius, pregàries, coronacions o nomenaments.
Com si d’un periòdic es tractara, cada toc, amb la seua particularitat, diferenciava si havia mort un home, una dona; un alcalde o un rei. A més, servia també de plegaria per a demanar pels malats, per a què isquera bé un part o que ploguera per fer bé a les collites.
L’automatització dels tocs i els mitjans de comunicació van desplaçar poc a poc la faena dels campaners fins a la seua desaparició. Per això, en 1994 un grup d’ontinyentins inquiets i amants del patrimoni cultural van decidir recuperar esta tradició. Tot va començar amb l’objectiu de que el Campanar de la Vila “tornara a parlar”, explica Rafa Ballester, un dels pioners que ha vist nàixer l’entitat. “Les campanes s’havien emmudit i la majoria de campanars ja no voltejaven”, afig. Així, van poder recuperar els 57 tocs diferents que té el Campanar de Santa Maria.
Ontinyent té més de 50 campanes en total i en concret, el campanar de Santa Maria compta amb 13 i una trebanella. El de Santa Maria és el que més campanes té de la Comunitat Valencia. La campana més antiga és la Rauxa (1563), i la més nova Combregars (2011). La més lleugera Ximbolet, amb 5 kg de pes, i la més gran, La Petra, amb 1.642 kg. Totes elles han passat per diverses restauracions i en l’actualitat es pot dir que estan totes en ‘plena forma’.
Encara que no tots els tocs es fan manuals, ja que cadascun dels socis té les seues obligacions, hi ha que destacar els concerts cerimonials, on participen totes les campanes, un espectacle abrumador que es pot sentir els dies de Pentecostes, el Corpus, l’Assumpció i la Puríssima.
A més, el dia de la Baixada del Crist, nomenada Bé d’Interés Cultural, hi ha que destacar el ‘solo’ de La Petra, un toc solemne que avisa de que el patró ja està a la ciutat.
A part de protegir les campanes, la Colla de Campaners s’encarrega de perpetuar el Ball dels Cavallets d’Ontinyent; promou cada 22 de desembre, junt a Menestrils, el Cant de la Sibil·la; i organitza visites guiades al campanar. A més, amb el campanar mòbil, que es va crear en 1999, han portat la tradició ontinyentina per tota la Comunitat Valenciana i també fora d’ella.
Llegendes i sobresalts
Conta la llegenda popular que quan tocava la campana de la Puríssima per a demanar que la pedregada passara de llarg, els d’Aielo de Malferit es queixaven perquè els arribava a ells la tronada. Per això demanaven que no voltejara.
La campana dels Albats, que data de 1941 és l’encarregada del toc de mort d’albat, això vol dir, de recent nascuts, un toc que encara realitzen de manera manual i que en estos 25 anys han voltejat en tres ocasions, recorden des de la Colla de Campaners
Degut a la perillositat que té el volteig, amb possibles accidents, es van vore obligats a fer oficial l’entitat. A part d’un poc de força i traça fa falta “molt de coneixement” per a voltejar les campanes, explica el president, Rafa Cantavella. Una vegada es va trencar repentinament el contrapés de la campana i va caure, per sort, dins del campanar. Podia haver-se precipitat de dalt a baix o haver ferit al campaner. Tot va quedar en un sobresalt.
Una exposició i un concert commemoratiu
Els tercers divendres de cada mes els socis es reunixen i decidixen “tots per igual”, asseguren. Al principi la Colla comptava amb uns 15 membres, i actualment hi ha uns 45. Destaquen l’ambient familiar que viuen en les reunions i animen a la gent a que s’apunte. Un cas curiós és el d’un ontinyentí de tan sols 5 anys, un xiquet enamorat del Campanar i les campanes, que ha fet que la seua iaia s’apunte a la Colla.
Per tal de celebrar el quart de segle estan preparant per al mes d’octubre una exposició amb fotografies i diferents elements representatius, així com un concert commemoratiu per a mostrar els tocs que existixen.
Per a ells la Colla va nàixer com “un deure social, perquè és el nostre patrimoni, que està per damunt d’ideologies polítiques, religioses o institucionals. És part de la nostra història”, asseguren. Tot va començar per conservar la cultura d’un poble i esperen donar-li continuïtat per molts anys més.
