- Com va començar a despertar-se el ‘cuquet’ pel xinés?
- Vaig descobrir la pintura xinesa quan estudiava Belles Arts i em va fascinar. En acabar la carrera no trobava feina per la crisi i em vaig ficar a estudiar francès i xinés. Vaig acabar el nivell bàsic i com que no hi havia feina, vaig decidir continuar aprenent el xinés pel meu compte, com una eixida laboral, perquè té la fama de que és molt difícil, i no és així, la gramàtica és molt més fàcil que en espanyol i per a mi és més fàcil que l’anglès.
- Quan decideix anar-se’n?
- Vaig deixar el meu treball fixe als cines de El Teler i vaig decidir anar-me’n, amb 27 anys, perquè volia créixer. Vaig enviar CV, fins que de repent em van cridar de l’institut de formació professional Mingsheng de Hechuan, una ciutat perduda del centre de Xina, per donar classe d’espanyol.
- Què diria d’esta primera experiència?
- Vaig estar molt a soles, en les muntanyes, sense mitjans de transport, i se’m va fer molt molt dur. El centre no era molt bo. Em van dir que aprendria xinés, pintura xinesa, taichí, i tindria allotjament al mateix campus, que és el que els alumnes i professors solen fer... M’ho van pintar molt bé, però res va ser així, i quan vaig arribar allí de seguida vaig xocar de front amb la seua cultura, la calor, el menjar... El primer dia vaig pensar que havia estat un error i vaig pensar en tornar-me’n.
- Però va continuar...
- Sí, finalment em van fer un contracte d’un any. Quant a l’allotjament, estaven d’obres en el campus i vaig tindre que pagar-me jo una habitació durant un mes, però després vaig viure en el campus i em cobrien l’estància. Vaig donar classe entre obrers fins que van acabar. En el tema del sou, em van oferir 4.000 iuans, uns 600 €; no sabia que ells ells regategen molt. Però cal dir que un xinés sol cobrar uns 1.000 iuans.
- Com eren les condicions de vida?
- En Hechuan vaig estar aïllat anímicament, gastronòmicament, socialment, en tots els aspectes. El meu món es va reduir a eixa habitació. Tenia un xofer que em portava de l’institut a la meua habitació, no tenia cap vida social, i a les 18:00 tancava tot. La salubritat i les condicions eren roïns. La meua habitació estava plena d’insectes, que allí tenen un tamany considerable, i el meu llit, ple de xinxes. Era una jungla.
- No et van integrar?
- No m’integraven, però em tenien molt de respecte. És cert que el paper del mestre és allí molt respectat, i els meus alumnes, d’uns 20 anys tots ells, es portaven molt bé amb mi. I el més curiós és que no em van donar cap guia didàctica, vaig començar de zero, a partir de la seua forma d’aprendre. Ells no tenen iniciativa pròpia, són com maquinetes, esperen a que tu els dones ordres per a memoritzar.
- Com diria que són els xinesos?
- Són molt curiosos, i per a res tímids, inclús de vegades ‘cotilles’, perquè la primera vegada que et coneixen et pregunten per la teua vida personal. Però no hi ha malícia. I guarden molt les distàncies. Quant a les seues costums, tenen coses avançades, com la tecnologia, i d’altres coses bàsiques que encara no han aprés, com la higiene. Per exemple quan entren a casa es lleven les sabates per no embrutar, però després fan gargalls, escupen siga on siga, fan soroll quan mengen, i veuen qualsevol lloc adequat per tallar-se les ungles de les mans o dels peus. O a l’hora de fer cua, no saben, per exemple, volen pujar a la vegada als transports públics, o es colen quan estàs pagant.
- Quan va deixar Hechuan?
- Van voler renovar-me, però em vaig negar rotundament. Després d’aquest primer any, em va fer falta un any més per a refer-me anímicament. En Espanya les coses continuaven malament, així que vaig tornar a intentar-ho en Xina. Em van cridar de la universitat de Linyi, una ciutat industrial, entre Pekín i Shanghai on vaig descobrir una altra Xina.
- Com va ser esta segona experiència?
- Molt bona. La meua superior estava molt contenta amb mi, tant que em va nomenar degà d’Espanyol per a estrangers. El sou va millorar, i cada any ens pagaven un bitllet d’anada i tornada a Espanya. I quant a les vacances, he de dir que treballava el cap de setmana, i quan hi ha un pont els dies s’han de tornar. Tenia les vacances d’hivern, que és l’Any Xinés, i les d’estiu. Allí vaig estar tres anys.
- Com veuen als espanyols?- Va trobar a faltar Espanya?
- Quan me’n vaig anar no tenia especial estima a Espanya. Però des que vaig tornar m’he donat compte de que som molt especials, culturalment, gastronòmicament, pel nostre caràcter obert, el nostre mar mediterrani, el nostre sol... He de dir que hi ha xinesos que no saben que el cel és blau, per la contaminació. Allí, sobretot en Linyi, quan tornava a casa tenia la cara i els cabells negres.
- Com és la política i la llibertat en Xina?
- No he vist mai una manifestació al carrer. I en xarxes socials estan molt controlats, hi ha un mur en Internet quasi insalvable, que no deixa vore certes coses a Youtube, Facebook, Yahoo, Google. Tenen unes regles no escrites que tots saben, no pots parlar mal del govern, ni moure als alumnes en contra. Jo sempre he anat amb molt de compte.
- Vaig acabar cursant un màster de dos anys en la universitat Sun Yat-Set, en Guangzhou, una ciutat al sud, per poder ensenyar xinés a nivell internacional. Ara ja l’he acabat i he decidit tornar a Espanya, i la meua idea és buscar faena ací, que estic molt bé. Ho has de perdre tot per a saber el que tens ací. Quan sent a la gent queixar-se, els portaria allí a que aprengueren a estar soles.
- I després de tot, de pintura xinesa va aprendre alguna cosa?
- Sí, però molt poc pel meu compte (riu). De la idea que tenia no vaig complir pràcticament res, i vaig fer coses que no tenia pensades: no tenia planejat fer un màster, ni passar-me sis anys en Xina... Però esta experiència ha valgut molt la pena com a aprenentatge, més que tota la resta de la meua vida. Em quede amb la gent que he conegut i que sé que m’estima, que sé que és molta. Crec que sempre estaré en un punt intermedi entre els dos mons.
