Amparo Eulalia, l'ontinyentina que a punt està de complir els 104 anys - loclar

Amparo Eulalia García és una ontinyentina que el pròxim 12 de desembre, si Deu vol, complirà 104 anys. Va nàixer al començament dels "feliços anys vint", i va viure també les tristes guerres, tant l'Espanyola com la II Guerra Mundial.

Filla d'Amparo García Casanova i Gonzalo Eulalia Barrachina, de professió ebenista, es va criar al carrer Trinitat d'Ontinyent. Amb molt bona memòria recorda haver vist de xicoteta al músic Rafael Martínez Valls i a sa mare, "que era molt guapa", passejar pel carrer. Amparo tenia tres germans: Gonzalo, Carlos i Cipriano, i va tindre tres fills més que van morir quan eren xiquets: Emilio, Vicenta i Maruja. 

La seua època d'estudiant va ser breu, tal i com explica, com la de tots els xiquets d'aquella època. "Amb 11 o 12 anys acabàvem el col·legi i anàvem a treballar", explica. Amparo va estudiar en Sant Carles, on aprenia a llegir, a cosir, història, geografia... Prova de la seua bona memòria és que, als seus 103 anys i quasi amb 104, cita totes les províncies d'Andalusia sense cap dificultat. 

Quan encara era una xiqueta va començar a treballar com a costurera en la fàbrica de El Punt. Va aprendre a cosir d'una manera tan delicada que famílies conegudes de l'època, com la família Jordá o la família Simó, encarregaven a Amparo les camises. 

Quan tenia 13 anys va conèixer el seu home, Vicente, que era quatre anys major que ella, en la plaça Sant Domingo. Ella i la seua amiga estaven disfrutant d'una atracció que Amparo anomena "les barquetes voladores". El 'xavo' de la 'rodaeta' es va acabar, però en lloc de baixar de l'atracció, es van quedar a disfrutar de altres tandes més, ja que dos xavals les havien pagat. Els generosos xics eren Paco Martínez, conegut per estar al front del bar Jauja, i Vicente Salvador, qui es convertiria en l'home d'Amparo. A partir d'ací, va començar el festeig i, encara que van voler casar-se, la guerra "ho va trencar tot", comenta l'ontinyentina. 

Vicente es va apuntar com a voluntari i es va desplaçar a Múrcia i després, a Alcalá d'Henares, al camp d'aviació. No va estar en primera fila i va poder tornar a casa, però la guerra va truncar els plans de vida de la parella. De la postguerra, l'ontinyentina recorda les cartilles de racionament, "l'estraperlo" i com se les enginyava la seua família per portar menjar a casa. El seu germà Gonzalo, explica Amparo, era "espavilat" i treballava com a fuster "a canvi de farina i del que fora. No passàvem fam per això", assegura Amparo. 

No va ser fins 1946 quan Amparo i Vicent es van casar, en l’església de Santa Maria. Fruit del matrimoni van nàixer Vicente (1947) i Amparo (1949). Van criar els seus fills en una vivenda de la plaça Sant Domingo, al costat del teatre Echegaray, on eren veïns del metge Rafael Rovira i la seua família, amb qui van tindre una relació molt estreta. Alguns dels moments més feliços que Amparo recorda d'aquella època és quan els seus fills estaven jugant en la plaça . "Jo els cridava per a que muntaren a sopar, però ells s'escapaven al cine, a l'Echegaray", recorda Amparo entre rialles. (En la imatge, en l'actualitat, amb els seus fills, el seu gendre i la seua nora).

L'ontinyentina fa balanç de la seua vida. Als seus 103 anys, no pot evitar les dolències pròpies de l'edat, però conserva una bona memòria, un bon sentit de l'humor i les ganes de sentir-se guapa. Es considera afortunada per haver tingut un bon company de vida, el seu marit Vicente, també ebenista de professió i un home "molt intel·ligent", afirma Amparo. La vida se'l va emportar prompte, als 61 anys, degut a un accident, però l'ontinyentina no va perdre el somriure ni les ganes de viure.

Després d'esta circumstància va començar a viatjar de càmping amb el seu fill Vicente per Europa, i conèixer món es va convertir en el seu major hobby. Ha estat en països com Alemanya, Itàlia, Àustria, Holanda, Portugal...,i inclús va viatjar a Xina amb la seua cosina. A pesar d'haver estat en tantes parts del món, un dels seus llocs favorits no deixa de ser Benidorm, destí al qual anava passats ja els 80 anys. "Si em perd, que em troben a Benidorm", bromeja Amparo. 

Assegura que està "molt ben cuidada, com una princesa". Els seus néts i besnéts la volen molt i Amparo afirma ser feliç. Els seus nets són: Nuria, Nacho, Natalia, Marta i Paula; la major té 53 anys i la més jove, 45. Els seus besnéts són: Guille, Andrés, Mateo, Olivia, Ana, Eva, Mauro, Jana, Marc, Alba, Paula, el més major de 22 anys i la més menuda, de 6. 

Al seu menjador es poden vore fotografies per tots els racons. Sa casa està plena de records, el que dóna compte que la seua ha sigut una vida plena, disfrutada i que ha tingut i té a moltes persones que l'han volgut i a les que ella vol amb locura.