Anastasiia Starodub, de 26 anys, és natural d'Ucraïna. Ella i la seua filla porten quatre anys i mig a Espanya, on van arribar amb motiu del conflicte de Crimea. A Espanya ja residia son pare des de feia uns mesos, i va ser ell qui els va proposar el trasllat.
A Ucraïna, Anastasiia treballava en una oficina de correus, en la localitat de Velyka Motovylivka, però “pagaven molt poc”, explica. Això, unit a raons personals i d'inestabilitat al seu país, li van motivar a vindre a Espanya, on va rebre asil polític.
Va nàixer i es va criar en Boyarka, una localitat a uns 20 quilòmetres de Kíev. Allí continuen residint en l'actualitat el seu germà i la seua cunyada. “Ho estan passant malament”, assegura Anastasiia, que parla sovint amb ells. Indica que, a partir de les 22.00 hores hi ha toc de queda; que la llum no es pot encendre a partir de les 17.00 hores, etc. Per desgràcia, “s'estan acostumant a les sirenes i les explosions”, explica Anastasiia.
El seu germà Eugen, d'uns 28 anys, només escoltant els sorolls, ja sap si les detonacions són a prop o no, “per a saber si s'han d'amagar en el soterrani”. I és que ell i la seua parella viuen en un bloc de pisos on tenen un traster en la part baixa de l'edifici que fa de búnquer, amb productes de primera necessitat.
Anastasiia insisteix al seu germà que vinga a Espanya. “Li vaig dir que vinguera, però em va dir que no podia, perquè no deixen eixir als homes per si han de lluitar. Encara que ell té la vista malament, no pot disparar, però pot fer altres coses”, relata la ucraïnesa.
També té en altres localitats d'Ucraïna a oncles, ties, amigues i a les seues dues iaies, als qui també els ha proposat vindre a Espanya. No obstant això, la mare de sa mare, per exemple, es nega a deixar sa casa. “Em diu que del seu pis no es va, perquè ha treballat tota la seua vida per a tindre'l”, explica Anastasiia. D'altra banda, no és fàcil eixir pels corredors humanitaris, ja que “tampoc són segurs”, comenta.
La vida de tots ells ha canviat completament en poc més de dues setmanes. Per exemple, el seu germà Eugen tenia el seu treball i la seua rutina, i va parar tota activitat per la guerra. “Es parlava molt que anava a començar la guerra, però tots deien que estem en el segle XXI, que no podia ser. Però després, un dia, a les 5.00 del matí el meu germà i una amiga em van escriure i em van dir que ja havia començat, que estaven bombardejant i trencant tot. Els va vindre de sobte”.
Encara que al principi “no podien dormir ni menjar”, relata Anastasiia, ara “ja s'estan acostumant” i “veuen que els militars ucraïnesos i la gent no fuig, sinó que lluiten cadascun pel seu poble”, compte. Per exemple, el seu oncle i més homes s'encarreguen d'elaborar el que anomenen “eriçons” amb barres de ferro, que serveixen com a paranys per als tancs russos; i sa tia s'encarrega d'elaborar còctels mólotov. “Estan tots junts, ajudant. Encara que militars russos hi ha més, els ucraïnesos són forts, i ara s'han unit tots, s'han fet com a família”, comenta la ucraïnesa.
Fins ara, Anastasiia explica que als russos “els preníem com a amics, i no importava si eres rus o ucraïnés, eres persona. Entre la gent no hi ha guerra, n'hi ha entre polítics”, afig.
De moment, la ucraïnesa explica que el seu germà resisteix en Boyarka, encara que “els aliments s'estan esgotant”. Destaca que “no t'obliguen a anar a files. El meu germà vol apuntar-se, però de moment els han dit de quedar-se a casa i intentar calmar la situació”, comenta. A Anastasiia li preocupa molt que el seu germà vaja a la guerra. “Fins i tot el mon pare, que viu a Espanya, estava pensant a allistar-se per a anar a lluitar”, afig.
Lamenta que patisquen sobretot els xiquets i que es perden tantes vides humanes. “Han de viure en el metro, per exemple, a Kíev”, assenyala. Respecte a l'ajuda humanitària, segons les seues informacions, està arribant a la frontera de Polònia, país on resideix sa mare, o a llocs on hi ha refugiats. Assegura estar “molt contenta” amb l'ajuda prestada pels ontinyentins, que “és molt important per a nosaltres”. Per part seua, Anastasiia s'ha prestat a ajudar en el que puga, en aspectes com la traducció.
“Hi ha qui diu que la pitjor part està per vindre, però el meu germà ho veu d'una altra manera. Els nostres militars resisteixen molt”, insisteix. “És la nostra terra, el nostre país, i no la deixarem”, conclou Anastasiia.
