“De les cultures indígenes m'agrada molt que saben viure el present” - loclar

- En 2011 vaig acabar la universitat i, com anteriorment havia estat fent pràctiques i voluntariat en centres de recuperació d'Espanya d'animals salvatges, vaig decidir llançar-me a un últim voluntariat complint un dels meus somnis: conéixer l'Amazones. Vaig buscar un voluntariat que fora en la mateixa selva amazònica, m'era igual el país, i em va eixir a l'Equador, com a veterinària en un centre de rescat que es deia Yanacocha, en Puyo, ciutat de la província de Pastaza. Venia per a sis mesos, però finalment em vaig quedar.

- Al principi va ser bastant dur, per la responsabilitat d'encarregar-me dels animals del centre en un lloc tan nou on no coneixia res, bastant apartat. No hi havia Internet ni quasi llibres; era més fàcil trobar llibres a Espanya de l'Amazones que a l'Equador. Tenia pacients molt diferents, de sobte tenia un cocodril que un jaguar. No obstant això, quan van passar els sis mesos vaig pensar que començava el bo, per la qual cosa em vaig quedar uns mesos més. Després d'estar en Yanacocha, va sorgir una altra oportunitat en el departament de Biodiversitat, en el Ministeri de Medi Ambient de la província de Pastaza, per al control de tràfic il·legal d'animals salvatges. 

- Va ser colp fort per a mi. En els centres de rescat tractàvem a animals procedents del trànsit, però estar en el control directe, decomissant-los, va ser un altre tema molt diferent. Va ser tota una experiència, molt enriquidora. Vaig poder saber d'on ix el trànsit de fauna... I això és el que va fer que ens plantejàrem la meua parella i jo, junt a un grup d'amics, crear la Fundació Muyu Llavor de Selva, per a atacar els orígens del tràfic il·legal de fauna. L'Equador és un dels 17 països megadiversos del món però té una taxa d'extinció súper alta, de les més grans del món per aquest motiu. El nostre objectiu és fomentar la conservació a través de tres vessants: l'educació ambiental, la investigació científica i el desenvolupament sostenible de les comunitats indígenes.

- Fins medicinals, per exemple, els ous de tortuga, el greix de l'ós andí o parts del cos de determinats animals s'usen per creences, com l'increment de la fertilitat o com a afrodisíac. També per fins decoratius, per a fer pendents, collarets, etc., amb ossos de serp, ullals... Per a carn també (sobretot rosegadors xicotets), hi ha molt de trànsit nacional ací; i sobretot per a mascotes (lloros i qualsevol tipus de primat principalment). Grans depredadors com el jaguar o puma són objectiu sobretot perquè causen una amenaça. La frontera agrícola va avançant, cada vegada hi ha més cases dins de la selva que tenen gallines o ramaderia, i els felins, sobretot, acudeixen a caçar a aquests animals. Per tant, el més fàcil és matar-los.

- Estem rebent xicotetes beques de la Universitat de Cornell, a Califòrnia; hem rebut col·laboracions puntuals per a formació a través d'institucions públiques de l'Equador, per exemple, per a impartir tallers d'artesania típica que s'està perdent. I donacions de gent particular per a ajudar a les comunitats indígenes, que tenen molts problemes socials; per a ells l'eixir de la selva suposa una degradació cultural molt gran que afecta la seua qualitat de vida. Hi ha molta pobresa i moltes comunitats tenen problemes d'alcoholisme. Llavors quan vaig a Espanya faig alguna campanya; per a obtindre material escolar també; per a repartir menjar... Aquests són els suports més grans que tenim i ara també el de la Colla L’Arrel d'Ontinyent, que ha sigut de gran ajuda per a un programa nou de monitoratge de grans animals que començarem.

- Sí. És una fundació sense ànim de lucre i les col·laboracions que hem rebut van totalment a tots els projectes, per la qual cosa hem compatibilitzat la Fundació amb altres treballs externs i també amb el projecte d'ecoturisme que tenim.

- Amb moltes dificultats econòmiques, com a tot el món, però en un país subdesenvolupat més encara. Molta gent s'ha quedat sense treball, inclosos nosaltres. Comencem amb el projecte de turisme, amb molt de turisme local, però molt baix, i jo ara reprendré el treball com a veterinària a domicili. Serà diferent, perquè els treballs en centres de rescat o zoològics ja no els tinc, perquè viuen del turisme internacional i de voluntaris internacionals. Tot això s'ha acabat i ho estan passant molt malament. Per a nosaltres també ha sigut complicat. Es diu que està havent-hi una altra vegada molta migració a països estrangers per la gent que està buscant treball.

- El que més m'agrada és el clima de Puyo, m'encanta. Tot l'any estem entre els 17 i 25 °C, però també és veritat que plou moltíssim. El menjar també és molt bo, ja que hi ha moltes fruites i verdures. Estic a més descobrint coses de les cultures indígenes, que m'agrada molt que ells viuen molt en el present. Vam fer un estudi socieconòmic i quan els preguntàvem sobre el futur es quedaven en blanc, només deien que volien estar vius i estar bé. Això xoca bastant, perquè hi ha projectes que vénen amb una mentalitat de llarg termini i cal entendre que ací han de ser a curt termini. M'agradaria transmetre que les comunitats indígenes de l'Equador tenen molt valor, perquè han sabut conviure amb la naturalesa de manera respectuosa durant milers d'anys. Crec que hauríem d'aprendre més d'ells.

- He viatjat una mica pel món, a països molt extrems, i després d'aquesta experiència pense que cap país ni cultura és perfecta. I ací el que menys m'agrada és que hi ha un problema d'alcoholisme molt greu, no sols en les comunitats indígenes, sinó en la població en general. Alhora això va relacionat amb la violència, i fins i tot per a educar. Això no m'agrada res i ho porte molt malament.

- Realment vivim en la selva, a mitja hora de Puyo. És una ciutat que està molt bé, té diversos hospitals, universitats, però és veritat que està a unes tres hores de ciutats més grans que tinguen centres comercials, cinemes, etc. Llavors ací no trobes varietat de coses, per exemple, per a menjar.

- Quin menjar és típica d'allí?

- La dieta es basa en molts llegums, tubercles diferents a la creïlla (que també es consumeix molt), com la iuca o la papachina. També hi ha una àmplia varietat de plàtans, que es consumeixen verds i madurs, amb moltes formes diferents de cuinar-los. Molt de pollastre també, i arròs blanc.

- La manera de viure en el camp té sorpreses divertides. Si allí a Espanya en la ‘caseta’ se't pot ficar una aranya a casa de grandària ‘normal’, ací són normals les taràntules i també es fiquen serps. Val la pena fer les cases enlaire. Nosaltres la planta baixa la utilitzem com a menjador i les habitacions estan a dalt, ja que les serps es queden en la planta de baix. Però sí, no és estrany entrar al lavabo a la nit i trobar-te un esglai (riu).

- Ara mateix l'educació està molt difícil. És totalment virtual des de la pandèmia, des de la guarderia fins a la universitat. Això està sent un colp fort, una per organització familiar i una altra, perquè no és igual. A l'Equador hi ha molta gent que no té accés a internet o ordinador. En les comunitats on treballem hem notat una reculada forta, ja que si en les comunitats rurals ja hi havia un cert retard, ara encara més. Esperem que en setembre torne a la normalitat.

- Crec que el veiem ací, però jo sempre dic que hi ha coses que no controles de la vida i no saps què pot passar. La gent a vegades em pregunta ‘però t'has anat a viure allí per sempre? Per a mi ‘per sempre’ és un expressió molt forta. Ací tenim una vida feta, hi ha moltes coses bones que m'agraden per al meu fill, hi ha molta llibertat quant a moviment, bones condicions climàtiques perquè estiga fora, amb la naturalesa... Una mica la vida que teníem abans a Espanya, de poder jugar al carrer. De moment crec que sí que ens quedarem. Possiblement quant a l'educació, més endavant preferim tornar a Espanya, però... No ho sé. De moment estem bastant instal·lats ací.

- Sí clar, moltíssimes coses. Sobretot a la gent. Això et parteix l'ànima. Els comiats i el temps llarg es fa molt dur, la família i els amics. La cultura que tenim d'eixir, fer-se alguna cosa, quedar per a parlar...Ací no hi ha tanta cultura de relacionar-te amb tanta gent, són més familiars. Quan vénen dates especials com a Nadal o coses així, és el més dur. I la cultura... és difícil d'explicar; la nostra manera de ser, fora de casa no la trobes, i això ho tires molt de menys.