Delia Bas: "El govern anglés està fent molt difícil vindre a treballar ací" - loclar

- Me'n vaig anar d'Ontinyent diumenge de Festes de 1995, així que este agost farà 29 anys que estic ací. Vaig vindre a estudiar una espècie "d'any pont", per aclarir el que volia fer a la universitat. Tenia plaça a València en ADE, però no estava segura de si volia fer ADE, Màrqueting... Mon pare em va dir que me n'anara un any i estudiara anglés, que anava a fer falta per a tot. I... Al final, anava a ser un any, però s'han convertit en 29. 

- Després d'eixe "any pont", vaig estudiar International Business, amb un any a París. Després, vaig començar a treballar en Màrqueting i, després, com a caçatalents. Fa 15 anys vaig crear la meua pròpia empresa, que es diu 'England a Medida', i porte ací a gent que vol estudiar anglés, de tota Espanya, encara que gran part de la meua clientel·la està a Ontinyent, la Vall d'Albaida i altres ciutats pròximes. És un treball que m'encanta, perquè estic en contacte amb la gent d'allí i intente que l'experiència els resultes un poc més pròxima i familiar. 

- Estic casada amb un britànic i tenim tres fills. Vaig molt a Ontinyent, per treball i per vore a la família. Visc el millor dels dos móns: puc estar ací, on he format la meua vida, però també estic en contacte amb la "terreta" i amb la meua gent. Tot el món em diu que m'he convertit en molt anglesa. Jo dic que, com que no be té anglés, perquè no m'agrada, mai seré "british" total (riu). Per altra part, una de les coses que més m'agraden d'ací són els meus sopars amb amigues espanyoles d'ací. 

- L'horari és una cosa que xoca molt. Quan tornem d'estar de vacances en Espanya, necessitem ajustar-nos. Quant als menjars, a Anglaterra mengem més "light" i sol ser cap a les 13:00 hores. Els meus fills, al col·legi, mengen a les 11:30 del matí i a les 14:00 els donen fruita. Ells sopen a les 17:30-18:00, i el meu home i jo, sobre les 20:30 hores, normalment. Altra diferència és la forma de parlar o reaccionar. El meu home, sobretot al principi, quan parlava per telèfon, em preguntava si havia passat alguna cosa. Ho fem tot amb més volum, comparat amb Anglaterra. També es creuen que fem la siesta tots els dies de l'any. I, altra diferència és l'espai personal. En Espanya som molt d'abraçar-nos. Jo encara done dos besades, però ací és massa. En Espanya estem molt més prop i ací els agrada més la distància. 

- Va ser un poc shock, perquè estàs ací vivint, com una ciutadana igual que tots, i recorde eixe matí molt bé. No et sents igual de benvinguda, encara que en realitat no ha canviat res. Sí que hi ha més papers que fer, i ho note sobretoto en el meu treball, perquè els meus clients necessiten tramitar més coses que abans. En realitat, la vida i l'actitud no han canviat res, però sí es fa la vida més difícil pel que fa a documentació. Per exemple, ja no poden vindre al país au-pairs d'Europa, és il·legal. Poden vindre d'Austràlia, EEUU... Açò afecta a moltes famílies amigues nostres. 

- El govern està fent molt difícil poder vindre i tindre l'oportunitat de treballar en altre país. Jo, per exemple, abans portava a molta gent que havia acabat la carrera i que venia a estudiar anglés i trobar un treball, per exemple, de cambrer, per a després optar a una empresa amb un bon anglés. Era molt típic, però ara el màxim que poden quedar-se a estudiar són sis mesos, sense visat. Per a obtindre un visat d'estudiant per a més de sis mesos hi ha que estar a la universitat, per exemple. S'ha fet tot més burocràtic. Per tant, és normal que la gent no veja Anglaterra com una opció i opte per altres països. 

- Nosaltres vivim a les afores de Londres, prop del riu Támsesis. Tenim molts espais verds alrededor, i esto ens dona molta vida. Contrasta molt amb viure en el centre. Des que vam tindre família, vam eixir a les afores, i és una vida prou tranquil·la. El dia a dia és molt pràctic, però sempre tens Londres a un pas, per anar a un concert, etc. Quant al preu de la vivneda, està pels núvols. Nosaltres vivim en una casa amb quatre habitacions i un jardí prou gran, però el lloguer està caríssim també. Un lloguer en esta zona pot costar entre 3.000 i 4.000€ al mes, i el preu d'una casa en Londres està a partir de 600.000-700.000 lliures, per la qual cosa, en l'actualitat, tindre un casa d'un milió de lliures no és una barbaritat, perquè han muntat els preus així. 

- El sistema de Salut a Anglaterra és conegut en tot el món. És molt bo, però està massa saturat i no té suficient personal. Esta ha sigut una de les conseqüències del 'Brexit', ja que la quantitat d'infermers, metges, etc., que venien d'Espanya i altres països europeus a treballar ací, ara poden, però no és tan fàcil. Ara hi ha que fer molt de papers i és complicat. El salari mínim per poder vindre a treballar ací ara són 38.700€, que són més de 40.000€ anuals, el qual és una barbaritat, i depén dels professionals i de si la teua empresa et pot sponsoritzar... És molt difícil vindre a treballar ací. Molt gent té un segur privat per poder accedir a la sanitat amb poca o sense llista d'espera; és quasi imprescindible i necessari. Altre detall és que el dentista és gratis per als xiquets fins els 16 anys... 

- Tenim col·legi amb molt bona reputació prop de casa. De fet, els meus fills tenen que caminar 5 minuts. Comencen el col·legi als 4 anys i canvien a Secundària als 11 anys. Tenim sort perquè, durant l'any, tenim una setmana sempre de vacances a meitat trimestre. Ens ve molt bé perquè podem anar molt a Espanya. En estiu, tenim tres setmanaes. Els meus fills acabane el 23 de juliol. En Nadal tenim dos setmanes i en Pasqua, dos. Es repartix més durant l'any, la qual cosa ens dona la possibilitat de viatjar a altres parts del món o de visitar Ontinyent. Altra cosa a destacar també és que, a Anglaterra, quan algú tria carrera universitària, normalment se'n va el més lluny possible. No com a Espanya, que te'n vas el més prop, per a tornar a casa els caps de setmana. Ací t'independitzes des que te'n vas a la universitat. 

- Totalment. Anem moltíssim a Espanya, i els meus pares venen molt també. La meua filla major és bilingüe i va tots els dimarts a classes a ALCE (Agrupaciones de Lengua y Cultura Españolas). Són més de 2.000 estudiants a Londres. Amb els bessons està sent un poc més difícil, ja que amb la meua filla major estava ella sola, tenia més temps... Però, és de veres que quan van a Ontinyent, tenen professora d'espanyol, veuen dibuixos en espanyol i amb els meus pares sols poden parlar en espanyol. 

- La família, per suposat, encara que tinc sort de poder vore-la a menut. El menjar, el temps, els amics i amigues. Em sent afortunada perquè no vivim lluny i, si sorgix alguna cosa, puc viatjar. 

- Mai digues mai, però per a mi Anglaterra és la meua segona casa, és la meua llar i on he creat la meua família i la meua vida. Si no m'haguera agradat, ja haguera tornat. Soc afortunada per poder estar als dos llocs, però estic molt feliç amb la meua vida.