Riure, passar més temps amb els seus, dir més vegades ‘et vull’, no angoixar-se pel que encara no ha passat... Estes són algunes de les lliçons que, per sort o per desgràcia, ha après la ontinyentina Belén Torró Mollá després de passar per un càncer de mama.
Fa tan sols tres mesos que es pot dir que ha deixat enrere el tractament de manera definitiva. Acostumada a escoltar paraules com quimio, operació, analítica, etc., poc a poc està canviant l'argot mèdic per a centrar-se en el que serà la seua vida a partir d'ara.
A vegades, es para a mirar enrere i pensa “Tot això ho he viscut jo?”, explica. A pesar del dolor, de les llàgrimes, del temps furtat per l'esgotament, Belén assegura que no canviaria res del que ha passat. “Si no haguera passat per este càncer no hauria conegut a les persones que tinc al meu costat ara i no seria com sóc hui”, assegura. “Pot sonar fort, però per a mi el càncer ha sigut una oportunitat”, afegeix.
Tot va començar molt ràpid. Un dia, en sa casa, Belén es va notar un bult en el pit. Per prevenció, va anar al metge, i va iniciar el procés de proves que van acabar en biòpsia i en una operació que, afortunadament, va ixir bé. La primera vegada que va escoltar la paraula càncer li va caure l'ànima als peus. Psicòloga de professió, als seus 41 anys, Belén acabava de deixar el seu treball feia poc més de dos mesos per a centrar-se en les oposicions quan li van diagnosticar el càncer, i ara, què anava a fer? “Crec que la vida em va dir para, i viu d'una altra forma”, assegura.
La fatiga mental i emocional; la caiguda de pèl que feia que no es reconeguera ni ella mateixa davant l’espill... Va haver de viure moments realment difícils, però a pesar d'això, “tot el que m'ha passat a partir del càncer ha estat meravellós”, incidix. Una d'estes coses “meravelloses” és haver pogut conéixer a grans persones a través d'ANIMA (Associació Càncer Ontinyent), a altres usuàries que han passat per la mateixa experiència i que ara són amigues. I una altra de les coses va ser descobrir que tenia al seu costat a moltes persones que la volien. “Estic molt agraïda a tota la gent que s'ha preocupat per mi, sobretot als meus pares, m'he sentit súper volguda”, assenyala. “El càncer ha sigut un abans i un després en la meua vida. Ara veig que he d'intentar viure de la manera que jo vull, sense fer mal a ningú, i donar-li importància a les coses que realment la tenen”, assegura.
Els inicis de la malaltia van ser durs. “Al principi, volia que tot passara de pressa, fins que em vaig adonar que esta pressa em causava ansietat”, comenta. “Veia que no arribava als meus objectius, fins que vaig decidir deixar-ho tot i centrar-me en curar-me”. Es va recolzar primer en la seua família, però poc després, en la Carrera del càncer de mama, Ana Borrell i Mapi, que va morir el passat mes d'octubre, la van saludar i la van convidar a desdejunar. Va ser la primera de moltes trobades i l'inici d'una gran amistat a la qual s'han unit cares noves en els últims mesos. ANIMA “és un altre tipus d'ajuda que pot fer molt de bé i resoldre molts dubtes”, comenta.
Respecte a com ha passat el confinament, l'ontinyentina explica que s'ho va prendre amb absoluta calma. “Jo ja estava acostumada a una vida tranquil·la, sense eixir massa; em va paréixer que si en este moment no es podien fer determinades coses, no passava res”, destaca. Quant a l'acompanyament mèdic, assegura que “no m'han deixat en cap moment de la mà”, i que ha tingut l'atenció mèdica necessària des que va començar la pandèmia. El tractament l'ha portat a l'Hospital Lluís Alcanyís de Xàtiva, mentre que l'operació i la radioteràpia, en La Fe de València. “Estic molt contenta, crec que he tingut molta sort”, assegura.
Recomana les exploracions i no deixar-ho passar perquè “és fonamental per a poder-te curar”. Encara que li està costant situar-se en la seua nova realitat i encara amb por (el seu era un càncer de mama triple negatiu, un dels més agressius), Belén mira a la vida amb il·lusió. La seua mirada es plena de llum quan explica que a partir d'ara vol disfrutar de la seua filla tot el temps que la malaltia li ha furtat, viure el dia a dia i retornar, en la mesura que siga possible inclús més, tot l'amor que li han donat. “Potser és una meta simple, però per a mi és molt important estar per a qui ho necessite, m'ompli molt més que qualsevol altra cosa”, conclou.
