"És necessari reforçar l'Atenció Primària amb més contractacions" - loclar

- Al meu cas, no hi havia cap antecedent familiar relacionat amb la Medicina, però jo des d'un primer moment vaig pensar en estudiar alguna carrera de Ciències, com Biologia o Medicina. Finalment, em vaig decantar per la Medicina. Va ser una època durant la qual vam se molts els que vam pensar en dedicar-se a esta professió. Estem parlant de 1973 quan jo vaig començar la carrera.

- Per a la promoció de metges que vam acabar a 1979 va ser una situació complicada, perquè va haver un boom d'estudiants de Medicina. No existia encara el Selectiu per a accedir a la universitat, però la Facultat de Medicina ja feia el seu propi "selectiu", perquè hi havia tanta demanda que no tots els qui volien entrar podien.

Els meus inicis professionals van ser complicats. El MIR era una prova incipient, molts metges quan acabaven, per a fer l'especialitat, entraven en algun servei hospitalari i passat els anys corresponents aconseguien l'especialitat, perquè en aquella època fer el MIR era molt complicat: es presentaven unes 20.000 persones per a 1.500 places. El que volíem molts dels que acabàvem era treballar, així que començàvem fent substitucions d'estiu i després interinitats, que eren contractes de 9 mesos i acabat este temps, anàvem a l'atur fins que ens tornava tocar a treballar. Vaig fer interinitats a Ontinyent i després en vaig tindre altra ja més indefinida, a Carcaixent, durant 5 anys. A continuació, vaig fer el  MIR, encara que ja era tard, perquè pensava que m'ajudaria a estabilitzar i tindre una plaça. Vaig aprovar el MIR a 1996 i vaig fer la residència a l'hospital de Xàtiva i el Centre de Salut de Sant Rafael.

Acabada esta etapa, pensava que amb els anys treballats i experiència que tenia, em tocaria alguna plaça, però no va ser així i tan sols tenia treball dies sols, així que me'n vaig anar a l'UCAM de Múrcia a impartir classes d'Anatomia, aprofitant que tenia el doctorat. Va ser mitjançant un professor, amic i mentor, el catedràtic d'Anatomia, Andrés Martínez Almagro, qui em va oferir impartir classes quan va obrir l'UCAM de Múrcia. Va ser, durant el curs 1999-2000, una experiència i un repte, però també un sacrifici gran perquè anava i tornava tots a diari. Entre 2000 i 2006 em van donar una interinitat com a pediatra a Navarrés, Quisa i Bicorp, i en 2006, quan van consolidar places, em va tocar al centre de salut de l'avinguda Albaida, a Ontinyent, on m'he jubilat.

- He viscut moments feliços i altres complicats. Atenció Primària va tindre un moment àlgid important, però últimament està desbordada. Els professionals fan el que poden, però crec que l'administració també té molt a dir, especialment, en assumptes com les substitucions.

En altres aspectes ha hagut avanços, com per exemple, en la creació de les històries clíniques, ja que a 2006 es va implantar el sistema que informatitza les històries clíniques. Va ser un canvi complicat, però que crec que va ser interessant, perquè va permetre que cada pacient tinguera el seu  historial i que encara que canviara el professional que l'atenia, el seguiment està assegurat. La llàstima és que la història informatitzada no siga comú per a tota Espanya, sols per comunitats.

- Al principi, amb molta incertesa, sense saber del tot a què ens enfrontàvem. Vam intentar organitzar el funcionament del centre i vam haver de prendre decisions sobre la distribució dels pacients sospitosos de COVID i els que no, a més de les visites domiciliàries. Però tot això era algo que anava canviant per setmanes, segons com evolucionava tot.

- M'he jubilat quan em corresponia, però sí que és cert que esta és una professió tan bonica que en altres circumstàncies m'haguera plantejat poder continuar un tems més, però la pandèmia m'ha fet descartar eixa possibilitat. Els primers mesos van estar marcats per eixe angoixa que vam passar no sols nosaltres, sinó les nostres famílies i això m'ha fet jubilar-me quan em pertocava. Va haver moments durant els quals van estar a prop de tirar la tovalla. Nosaltres fèiem el que podíem, però els pacients percebien que no estaven en atesos. Ells estaven malament, però nosaltres, també. Fèiem tot el que podíem, però no es veia. En Atenció Primària, l'objectiu fonamental és promoure salut i previndre malalties, fet que durant la pandèmia no vam poder fer.  Espere que Atenció Primària puga tornar als seus pilars fonamentals.

- La meua ha sigut una carrera de molts sacrificis en els seus inicis. Aconseguir el doctorat va ser molt satisfactori i per suposat, haver consolidat la plaça, encara que fora als 50 anys, també.

- Jo les animaria a que es vacunen. Els anys que vaig treballar com a pediatra a les famílies sempre les animava a vacunar i ara amb la del covid, també.

- Jo fa més d'un mes que no treballe, però veig als meus companys que estan afrontant esta onada i que estan patint molt, hi ha poc personal. Des d'ací vull enviar-los un missatge d'ànim.

Crec que és necessari que es contracte a més professionals, perquè puguen dedicar més temps a cada pacient. Amb mancança de professionals, els metges han d'atendre a més pacients i això comporta fatiga, cansament i estrés... Des de fa molts anys demanem més temps per atendre a cada pacient, perquè així es puguen sentir millor atesos. Per altra part, les persones que atenen el mostrador fan tot el que poden, però ningú està conforme. Per últim, també m'agradaria trencar una llança en favor del personal d'Infermeria, que ha treballat molt i bé. De vegades, el que no es veu pareix que no es faça. És una llàstima, perquè hem treballat molt, però al mateix temps els pacients tenen la percepció que no estan atesos.