- Què li va portar a establir-se al Regne Unit?
- Ací treball per a Ferrovial, però abans vaig estar a l'Aràbia Saudita, amb una altra empresa espanyola, on vaig treballar en un tram de l'AVE de Medina a la Meca. Després, gràcies a una amiga d'Ontinyent que treballava a Londres, vaig trobar treball en el projecte de l'ampliació de la Northern Line del metro, on vam fer dos túnels i dos estacions noves. D'ací vaig passar a un altre projecte amb tuneladora, el Tideway, que en el seu moment era el projecte amb tuneladora més gran. Hem creat un túnel o canalització a 60 metres baix del Tàmesi, per a recollir totes les aigües fecals i conduir-les a una depuradora. Ha sigut un projecte important, perquè fins fa poc, quan la xarxa no donava per a suportar la massificació de la ciutat, abocaven les fecals al riu. Cal tindre en compte que la xarxa era de 1760. Actualment, la ciutat té 14 milions d'habitants, amb la seua àrea metropolitana i no era suficient. El túnel transcorre completament per baix el riu.
El següent projecte ha sigut el Silvertown túnel, un túnel urbà de doble tub (un tub per sentit) de 1,4 km que travessa el riu Tàmesi, que té com a objectiu descongestionar el trànsit.
- S'ha especialitzat en la creació de túnels?
- Sí, l'últim projecte entre gener i març el tindrem acabat. La veritat és que Ferrovial ha tingut molts projectes ací en UK. Queda el projecte de l'Alta Velocitat, però amb el canvi de Govern està la cosa més parada...
- Té intenció de quedar-se si sorgeixen més projectes?
- Ací hi ha molta faena en obra civil i obra pública. Ja amb les Olimpíades van començar a invertir molt, però estes inversions han continuat per a millorar carreteres, per exemple. A la vista està que les constructores no paren. Pot ser que Ferrovial diversifique amb projectes en altres països com el Canadà i els EUA, però les constructores del Regne Unit busquen molt el perfil d'enginyer espanyol, perquè venim molt preparats. Els enginyers espanyols estem molt ben valorats a l'estranger.
- Quins avantatges té el sistema universitari espanyol quant a l'especialització de les Enginyeries respecte a altres països en els quals la formació és més general?
- A Espanya ens centrem molt en la teoria, des de la base, la qual cosa és important. Ací ens porten a becaris, als quals posen com si foren la nostra ombra i veus que pregunten coses molt bàsiques, que per la manera que tenen de planificar els estudis no arriben a abordar eixa base. En canvi, el seu sistema està molt més adaptat a trobar treball. Ells tenen 3 anys de carrera, però realment és any i mig d'estudiar, perquè el primer any és teòric i el segon any ja els introdueixen en empreses, que esponsoritzen als estudiants: els paguen la carrera i entren a treballar en eixa empresa. Del salari descompten el que els ha costat sufragar eixa carrera.
No és que el nostre sistema siga millor o pitjor, és diferent, però la veritat és que ells tenen un 3% de desocupació. Ací, amb una carrera universitària és impossible que no trobes treball.
- És eixe un dels principals motius pels quals està al Regne Unit i no a Espanya?
- Un poc sí. La crisi va fer molt de mal al sector de la construcció, que era un pilar de l'economia espanyola. Es van cancel·lar una gran quantitat de projectes. Per exemple, ací el projecte del col·lector són 11.000 milions d'euros. El projecte del túnel és de 5.000 milions de lliures. És normal, quan les coses no van bé, que es cancel·len projectes. En el meu cas, es va ajuntar que vaig acabar la carrera, no hi havia moltes oportunitats a Espanya, et demanaven experiència... les oportunitats van arribar de fora.
- Com valora l'experiència a Aràbia?
- És complicat. Vaig estar quasi dos anys. Ara estem veient que el país s'està obrint un poc, però quan vaig arribar en 2015, les dones no podien conduir. Recorde anar per l'autovia per a fer visita a l'obra i ens avançaven cotxes conduïts per xiquets de 12 anys, que portaven a les seues mares a comprar, perquè les dones no podien conduir. Després, en la intimitat, tot això passa a un segon pla. Jo vaig anar allí amb una mentalitat molt occidentalitzada, però al final t'adones que és la seua cultura i que no pots canviar res. De fet, per a ells, el que està equivocat eres tu. El paper de la dona allí es redueix a acompanyar a l'home, no pot fer res sola. Això xoca molt, però per a ells és el normal. El xoc cultural va ser molt fort. Estava tot prohibit: no hi havia concerts, ni sales de cinema, l'alcohol estava penat. Després a les seues cases, fan i desfan.
- Va passar d'un país amb tantes restriccions a una de les ciutats més cosmopolites del món. Com va assimilar el canvi?
- La primera empremta de Londres era la de molt d'agobio, un ritme de vida molt ràpid, olor de menjar en tots els carrers i durant tot el dia... Em va costar trobar pis al principi, perquè buscava casa prop de l'obra. El primer pis semblava Bagdad, una habitació més que reduïda, molts diners de lloguer... però després les coses van començar a rodar. El treball m'agradava molt. Fins a eixe moment, no havia treballat amb tuneladora, encara que el meu treball de final de carrera l'havia enfocat als túnels. Al final vaig trobar una casa prop del treball, amb altres dos companys espanyols i un de l'Índia. Encara que ara treball més lluny, he mantingut la casa. És veritat que el meu jornal em permetria viure només perfectament, però estic ací per a estalviar. He comprat un pis a Ontinyent i estic reformant-lo. La idea és tornar.
- Té data?
- De fet, ja vaig tornar una vegada. En 2021, vaig començar un màster a València, que em permetien cursar en línia, però a la fi de 2021, em van recomanar que intentara passar més per classe. Així que vaig haver de demanar permís en l'empresa i em van donar una xicoteta excedència. De fet, vaig estar un any treballant en ATEVAL mentre cursava el màster. En acabar el màster em vaig plantejar si em quedava ja a casa, perquè tenia treball al poble, a un pas de casa... però des de Londres em van preguntar com ho portava. Amb el Brexit a les empreses els ha sigut molt complicat portar a gent formada i amb experiència. Jo tenia la permanència i coneixia a l'equip de túnel, per això l'empresa insistia que tornara. Quan jo els deia que estava a gust a casa, em preguntaven quant volia guanyar. Et pares a pensar i penses en este extra d'un any, que al final serà un poc més de temps. Estem acabant moltes fases de l'obra, però calculen que al març de l'any que ve entregarem la carretera. Així que acabaré el projecte i ja vorem. La idea seria tornar, vull viure a Ontinyent, perquè el meu poble m'agrada molt, però crec que encara estaré fora uns mesos.
- Què es troba més a faltar?
- Les oportunitats laborals i els salaris és el millor que tenen ací, el reconeixement del professional, també, especialment en el meu sector, que a Espanya encara està un poc estancat. Ací tenen superada eixa barrera i busquen perfils molt especialitzats. A Espanya has de remar molt per a trobar un bon lloc de treball i salari. Ací la gent escala ràpid en les empreses.
El que més trobe a faltar és la gent, el clima, el dia a dia, passejar pel carrer i que et creues amb algun conegut de la família i et pregunte com estàs, o una cosa tan simple com el tracte amable i personal que et donen en un supermercat. Això ací no existeix, perquè vas en el metro i ningú et mira, tots mirant el mòbil... Tots van amb presses. Eixa relació interpersonal, encara que sigues un desconegut, ací no la tenen. És una ciutat tan gran, amb tantes nacionalitats que és impossible. Madrid, Barcelona o València són ciutats també grans, però entres a un forn i et saluden. Ací ningú et dona el bon dia. Fins i tot en el treball, l'altre dia el comentava amb un company espanyol: els de la subcontracta venen a l'oficina i ni saluden... Nosaltres, els espanyols, arribem a l'oficina i ens saludem, preguntem com ha anat el cap de setmana...
L'oratge es troba molt en falta també. Enguany ha sigut criminal. Des de l'1 de gener fins a abril, al mes hem tingut una mitjana de dos dies complets de sol. S'ha passat molts dies plovent. Fins i tot dies que sembla que marque sol, la pluja apareix. El mateix dia pots tindre sol, pluja, núvols, etc.
- Com a expert, coneix i ha seguit les obres que estos últims anys s'han executat a Ontinyent? Alguna que li haja cridat l'atenció?
- Sí que les he seguides un poc. Per exemple, el pis que he comprat és al carrer Gomis i dona al Museu Tèxtil i al parc inundable de la Cantereria. De totes les obres, de la qual em sent més orgullós, perquè veig que s'han posat les piles, és el de l'escullera en Benarrai, per a recollir les aigües pluvials i el micro túnel per al col·lector. L'escullera la vaig veure i vaig pensar: quina obra més ben feta, amb sentit i amb els diners ben aprofitats. I el col·lector, igual. Eixes són les que més destacaria per dificultat i per interés real o utilitat. És cert que el Museu Tèxtil és important, però la utilitat, ja la vorem. Hauria sigut interessant que la seu d'ATEVAL es poguera traslladar al Museu Tèxtil. Jo soc molt enamorat d'Ontinyent, allà on estic intente ser ambaixador de la ciutat. Isc a Festes. Ací a Londres, tots els companys de l'oficina han vist vídeos de l'Entrada. La Vila i el Carrer Major em fan molta pena, perquè estan caient a trossos. També he seguit el problema en les obres del Martínez Valls, que d'altra banda, també és comprensible. A nosaltres ens ha passat en algun cas, en el qual el projecte és a preu tancat, pressupostat l'any 2017. No podem al·legar pandèmia ni guerra d'Ucraïna... Moltes vegades entenc a les constructores, perquè a vegades els ix més barat anar a judici i pagar una indemnització que acabar l'obra.