Paula Llopis: “La diversitat cultural de Colòmbia és increïble” - loclar

- Porte en Colòmbia des d’agost de 2017. Vaig vindre com “de passeig”, per dir-ho d’alguna manera, amb les meues dos ties. Una molt bona amiga meua és colombiana i vivia a València, i va decidir vindre a Colòmbia per un temps, per estar amb la seua família. Vaig vore una excusa perfecta per conéixer este país, que sempre havia tingut pendent. Com que tenia la intuïció que alguna cosa anava a passar, em vaig deixar al meua faena a València (encara que m’agradava) i me’n vaig vindre. Les meues ties van estar un mes amb mi, viatjant i coneixent el país, i ja elles se’n van anar i jo em vaig quedar amb una amiga. 

- Estava treballant en un projecte a una escola concertada en el barri de Nazaret. Era un projecte social, amb els xiquets i adolescents que formaven part d’eixa zona, de molts orígens i ètnies diferents. Jo estava com a coordinadora d’este projecte. 

- Vaig estar com mes i mig en Bogotà, en la capital, però realment a mi les ciutats grans no m’agraden. A més, una cosa que no sabia és que Colòmbia no té estacions, sinó que depén de on et trobes, tens un clima o altre. Allí el clima era més fred, amb uns 16ºC de mitja, molt gris i plovia molt. Li vaig dir a la meua amiga que no m’agradava i ella em va recomanar el Chocó, un departament de Colòmbia. Vaig buscar un treball en una organització internacional amb ajuda de la meua amiga i la seua família. Després va vindre el Nadal, el qual vaig passar amb la meua amiga, i vaig viatjar en gener a Perú pràcticament un mes, on ja havia estat abans, per trobar-me amb la gent d’allí, que per a mi ja és com família. Allí em vaig adonar que volia tornar a Quibdó, la ciutat on estava, i treballar allí. 

- Em vaig projectar un temps de dos setmanes per trobar un treball; si no l’aconseguia, tornava a València. Volia un treball local, és a dir, que no fora en una organització internacional. Matinava molt per buscar-lo, parlant amb la gent pel carrer i preguntant... Al final vaig trobar un treball en una organització indígena, que lideren ells mateixos: Federación de Asociaciones de Cabildos indígenas del Chocó (FEDEOREWA). En Colòmbia hi ha 102 pobles originaris i es parlen 70 llengües, a part de l’espanyol. El meu treball és acompanyar la part pedagògica amb l’equip d’educació. 

- Jo visc en un apartament amb la meua parella. El meu dia a dia, a part del treball, és anar a vore el capvespre al malecón de Quibdó a la vorera del riu Atrato, un dels rius més cabalosos del món i trobar-me a amics. També eixir amb la bici, anar a classes de dansa, jugar a futbol, etc. Els caps de setmana solc anar al riu, sobretot a Tutunendo. Ja els diumenges per la nit, habitualment anem a Cumbancha, on els músics toquen en viu música tradicional del Chocó. També comentar que per Quibdó solc moure’m o caminant o amb rapi (transport públic que és una moto). Sóc feliç viatjant per al selva, navegant pels seus rius que es convertixen en les principals carreteres del departament, i compartint amb la gent experiència i coneixements. 

- Per a mi la diversitat cultural que hi ha és increïble i desconeguda per gran part de la gent a nivell mundial. Quant a nivell de municipi, suposa vore en xicotet esta diversitat; esta harmonia de les diferents formes de ser i d’entendre el món. I, a més, la biodiversitat: jo mai havia vist una cosa tan increïble a nivell natural. 

- No sabria dir-te. És una pregunta difícil. Hi ha moment en els quals sent eixe xoc cultural. Per exemple, en l’alimentació, m’agrada molt, però sí que hi ha una coses molt importants com és el pa, la ‘baguette’, que trobe a faltar. I parlar valencià. És realitat no es tracta de coses que no m’agraden, són coses que trobe a faltar. 

- Jo sóc molt feliç allí, a Ontinyent i a València, però el que més trobe a falta, ja no és tant el lloc, ja que també sóc feliç en este terres, sinó més bé la presència de la família, fonamental en la meua vida, i les amistats. Encara que, les persones que tinc ací ja s’han convertit en part de la meua família. 

- Sí, he anat pràcticament tots els Nadals, a excepció de 2017. L’any de la pandèmia sí que vaig poder anar a Ontinyent. 

- Ho hem parlat, però la veritat, com diu una de les meues ties: “sobre la marxa”. Les coses canvien molt. La meua parella, que també treballa en una organització indígena, sí que estaria disposat a tornar, però no sabem realment què va a passar. En estos moments, estem molt a gust ací, i jo, personalment, tinc una família ací que a nivell personal i laboral m’està aportant molt. Però no ho sabem.