Pedro Galisteo: “El guardó és un extra de motivació per a seguir endavant” - loclar

- Els guardons o reconeixements sempre són un extra de motivació per a seguir endavant amb els nous reportatges i projectes que tinc en ment.

- El treball guardonat amb una Menció d’Honor en la categoria professional de Tradicions i Cultura ha sigut “La resistència de la dansa urbana”.

- L’aparició i el desenvolupament de la ciutat com a organització social i política marca també el desenvolupament de la dansa urbana. Aquest tipus de dansa va nàixer en el nucli de les grans ciutats, a partir dels impulsos col·lectius de sectors socials desafavorits o en risc d’exclusió. La dansa urbana mare és el hip-hop, el qual es va originar en els anys 70 en la ciutat de Nova York, en el districte del Bronx. Des de la seua evolució la cultura hip-hop s’ha estès a en tot el món. A Espanya, el boom de les danses urbanes va esclatar en els anys 90 però va anar disminuint amb el pas al nou mil·lenni.

En l’actualitat existeixen un reduït nombre de grups de dansa urbana de gran rellevància a Barcelona, Madrid, Zaragoza i València que encara resisteixen al pas del temps. Ells i elles són els millors ambaixadors d’una cultura underground que segueix avançant amb cada pas que donen. En aquest reportatge mostre aquest nucli social que persisteix amb el pas del temps, convivint amb nosaltres, en els nostres carrers dia darrere d’altre, i que representa un estil de vida lliure i saludable emmarcat en les grans urbs d’aquest. 

- Sempre he estat interessat en els col·lectius menys visibles de la societat i en aquest cas, aquests grups d’atletes i entusiastes del ball que viuen la seua passió al carrer era un col·lectiu que em va cridar molt l’atenció des de feia temps. He volgut transmetre una cultura i forma de vore la vida diferent al comú. 

- Tinc quatre Mencions d’Honor als IPA i un segon premi a la categoria de Tradicions i Cultura (que vaig aconseguir amb el reportatge sobre els Moros i Cristians d’Ontinyent).

- Actualment tinc diversos projectes en ment relacionats amb la discapacitat. 

- Visc des de fa onze anys a València, una ciutat cada volta més oberta i moderna en la qual m’he sentit molt bé des que vaig començar els meus estudis universitaris.

- Porte uns deu anys fotografiant, i sols quatre dedicant-me al reportatge documental. Sempre pense que el millor està per vindre. 

- A Espanya estem a anys llum pel que respecta a les convocatòries de beques i ajudes, i a la importància que des de les institucions i mitjans es dóna a la fotografia. Cal recordar que la fotografia es considera un art i menysprear-lo es símptoma de la falta de cultura visual que tenim al país.

- Pense que una cosa és fotografiar el nostre dia a dia i l’ús quotidià o amateur de la fotografia (el que podem dir que fem a les xarxes socials), i altre diferent i més profund és el de contar històries utilitzant la fotografia com a ferramenta. La càmera no és rellevant, un bon contador d’històries podrà fer-te partícip de la realitat que vol contar amb qualsevol tipus de càmera.