Rafael Pérez: “És una sort poder criar els nostres fills en uns valors internacionals” - loclar

- Durant la crisi econòmica espanyola (2008-2014) la meua dona, Sofía Sánchez Santos, també arquitecta, i jo vam decidir buscar noves oportunitats professionals. En eixos dies teníem un xicotet estudi d'arquitectura, i encara que mai deixem de tindre treball, este no era suficient per a satisfer les ambicions professionals que ens havíem marcat. Un amic em va dir un dia: “el lloc no el busques, et troba”. I així va ser. 

Encara que Alemanya no estava dins de les meues prioritats, ja que no parlava la llengua, un dia vaig rebre una oferta d'una “Crossmedia Agency” localitzada a Frankfurt del Meno, que treballava en exhibicions, curts publicitaris i disseny. Em van oferir formar part d'un concurs per a Toyota, en el qual es plantejava canviar la seua imatge en fires i exposicions a nivell internacional. Encara que el projecte en principi tenia una durada de només sis mesos, vaig decidir fer les maletes i provar. Al final van guanyar el concurs i este mig any es va convertir en una aventura que ja dura més de 8 anys. Simplement em van fer una oferta que no podia rebutjar.


- Des de 2012 la meua carrera a Alemanya ha passat d'arquitecte encarregat de la imatge i projectes per a marques premium com Mercedes, Siemens, Toyota, etc., a Project Manager de fires, esdeveniments i showrooms, fins a la meua posició actual com a director del departament de project managers i dissenyadors d'una empresa amb més de 70 treballadors i oficines en Frankfort, Oslo, Estocolm, Budapest i Seül.

- Durant estos anys he realitzat projectes per a fires internacionals, showrooms i esdeveniments d'empreses de tot tipus i a tot el món. Des de marques de roba com Adidas o Peak Performance, empreses tecnològiques com a LG o d'automòbils com a BMW o Hyundai. Abans de la crisi del coronavirus solia viatjar una mitjana d'1 ó 2 vegades al mes per tot el món per a supervisar els projectes i reunir-me amb els clients.



- Actualment, i malgrat la crisi del coronavirus, el sector de la construcció a Alemanya seguix en auge, sobretot a Frankfurt, que s'ha vist molt influenciat pel Brexit. Ací els arquitectes no tenen atur, però el nivell tècnic i normatiu que se'ls exigix és molt elevat, per la qual cosa no és fàcil accedir a posicions de responsabilitat sense conéixer l'idioma i la legislació. Es dedica molt més temps a la planificació del projecte, evitant així la improvisació en obra.


- La primera ona va ser molt suau en termes d'afectats i morts. A Frankfurt no es va arribar al confinament domiciliari i es veia l'exemple d'Espanya amb por. Tot establiment que no fora  de primera necessitat (comerços, col·legis, etc.) es va tancar, les relacions personals es van centrar al nucli familiar convivent i es va apel·lar a la responsabilitat ciutadana per a reduir els desplaçaments al mínim. El teletreball es va implementar en totes aquelles professions que ho permetien. En general, va funcionar bastant bé i la situació es va contindre amb una taxa d'infectats i morts bastant baixa. (a data de 02/12/20)


- Actualment, la situació ha canviat i l'Estat aplica restriccions segons el valor d'incidència a 7 dies. El RKI (Robert Kock Institut) té una pàgina web de molt fàcil accés on diàriament es poden comprovar totes les dades de forma molt detallada en totes les regions d'Alemanya.
Jo puc parlar de les mesures que m'afecten, que són les que s'apliquen a Frankfurt pel seu nivell d'incidència.

Encara que la incidència mitjana per cada 100.000 habitants és menor que a Espanya, tot l'oci i restauració està tancat de nou des del 2 de novembre. La mascareta és obligatòria en tot espai públic interior i en el centre de la ciutat i carrers comercials on es concentra el major nombre de persones i no es pot respectar la distància de seguretat. Estes zones estan clarament marcades amb senyals.
Les relacions personals són diferents a les espanyoles, la distància i el respecte a l'espai personal és un valor que no és nou, per la qual cosa en general no és difícil de mantindre. Si la vorera és estreta, o t'apartes i t'esperes que passin, o et canvies de vorera. 
La multa per no portar mascareta en l'espai públic és de 50€, que és un valor prou elevat perquè “dolga”, però al mateix temps prou moderat perquè tots la paguen. És el mateix principi que s'aplica a les multes de trànsit. (a data de 02/12/20)


- La situació de la primera ona a Espanya, on el sistema sanitari es va col·lapsar, es va vore amb terror. Esta segona ona, ens està afectant més i els valors de contagis s'assemblen més als de la mitjana europea. No obstant això, cal tindre en compte que Alemanya té més de 230 habitants/km² respecte els poc més de 90 habitants/km² d'Espanya. Amb mesures tan resticitives com les que s'estan aplicant, no s'entén que no s'obtinguen millors resultats.(a data de 02/12/20)



- La meua experiència ací està sent molt positiva, tant a nivell personal com laboral. De no ser així, ja hauríem tornat. En arribar ens va motivar l'àmbit laboral i hui esta motivació es veu complementada en l'àmbit personal. És una sort poder criar als nostres fills en este entorn i donar-los uns valors internacionals. Encara que no treballem directament a Frankfurt vam decidir viure a la ciutat a causa de l'oferta escolar i cultural. Ací viure amb xiquets és un luxe. L'espai públic de la ciutat és molt diferent al d'Espanya. Hi ha parcs i zones verdes que fan que, encara que a la ciutat, el contacte diari amb la naturalesa siga molt major.


Per posar un exemple, enfront de casa tenim el “Grüneburgpark”, un parc de 29 hectàrees situat a 15 minuts caminant del centre de la ciutat on quadrilles de jardiners el mantenen impol·lut durant tot l'any. I el millor de tot és que no és l'únic parc. Les bases socioculturals són diferents. Es guanya més, però es paguen molt més impostos i això s'invertix en la societat. 


- La situació personal de cadascun és diferent. Depén de si es tracta d'un periode definit o no. Si és una aventura amb data de tornada la meua recomanació és que ho faça. De tot s'aprèn! Si la idea és començar una cosa nova, la meua recomanació és que s'ho pense bé. Sobretot cal tindre molt clar el que es deixa enrere: família, amics, contactes, zona de comfort...
Les teues metes i ambicions han de superar a tot allò que deixes enrere; sinó, no val la pena. Nosaltres van decidir vindre amb el que ens cabia en un parell de maletes i vam aterrar en una ciutat on no coneixíem res ni a ningú, i tampoc parlàvem l'idioma local. Durant els primers 6 mesos ens movíem en anglès, però una vegada decidixes allargar la teua estància i integrar-te has d'aprendre l'idioma local.

Això és molt important.
Abans de començar la meua aventura alemanya ja havia viatjat per plaer a moltes parts del món (Sud-amèrica, Europa i Àsia) i fins i tot, havia viscut a Finlàndia, però quan es tracta de començar de zero tot canvia. El meu consell és que si es fa el pas es faça bé i que t'integres en la societat en la qual viuràs. Que respectes i aprengues la seua cultura. Això et fa valorar d'una forma més objectiva els teus orígenes. I sobretot tindre clar que qüestions bàsiques com fer la compra, anar al metge o passejar, són eixir de la teua zona de comfort, i això t'ha d'agradar. A mi és el que em motiva!


- Quin és el seu contacte amb Ontinyent en estos moments? 


- Enguany, a causa de les circumstàncies, tinc menys contacte del que m'agradaria, la veritat. De mitja, disfrutem d'Ontinyent tres vegades a l'any i solem estar uns 10-15 dies cada vegada. Els meus fills valoren molt el estar allí i saben disfrutar-ho al màxim. Això és una cosa de la qual estic molt orgullós. 
-

- Si tornar significa començar de nou: rotundament no. Ací estem molt bé i tenim una perspectiva de futur que no és fàcil de trobar en estos moments a Espanya. No obstant això, som conscients que els xiquets es fan majors i el temps de disfrutar amb els iaios, família i amics de la infància no tornarà. Per això, tornaríem demà mateix si tinguérem la certesa de poder aprofitar tot l'invertit durant estos anys i avançar en la nostra carrera professional i personal.
Li donem molt de valor al fet que els nostres fills siguen bilingües i de manera innata tinguen una visió global del món. Nosaltres ho hem tingut que aprendre a base d'esforç, però per a ells és el seu punt de partida.