Ramón Cuenca: "San José és una parròquia molt viva i amb moltíssim potencial" - loclar

- Un dia en el despatx que sentia que no podia. Estava sol en el meu despatx i record que em vaig asseure, em vaig agafar el cap amb les mans i vaig dir, Senyor, Què em passa? Llavors, en eixe moment, interiorment, jo vaig sentir com que se'm posava esta pregunta en el cor. Llavors, com una llum en el cor, a mi em va sorgir el dir que si el que em faltava era Jesús i que, si veritat eres Déu i existixes realment, el demostrara. Vaig dir: “M'aniré a la Basílica de la Verge, m'asseuré, primer confessionari que s'òbriga entraré, tu veuràs que fas”. I així es va fer. Va començar un procés de tornada, de conversió, però si que vaig sentir, a través del sacerdot, a una Església mare, a una Església que va saber acompanyar en el moment en el qual estava i no pressionar-me perquè deixara de fer el que fera i saber escoltar-me i conduir-me. 

- En este procés, jo recorde un moment en el qual, molt jove, llegint l'evangeli, vaig sentir que el Senyor em deia: “Hui et cride a tu, Ramón, perquè sigues apòstol del meu fill, perquè sigues sacerdot”. És veritat que, durant un temps, em va agobiar molt la pregunta, però el vaig despatxar amb una relativa facilitat. Llavors, hi ha un moment en què, tornant a la fe, vaig fer el grandíssim error de preguntar-li a Déu que era el que volia de mi. I ara qué Senyor? Error, perquè quan un li pregunta amb sinceritat a Déu, Déu sol contestar i no sempre el que a un li agrada. Llavors jo, internament, vaig sentir com en aquell moment de qui t'has dirigit, com d'alguna manera en el meu cor va sorgir un “jo la meua voluntat no muta: sacerdot de Jesucrist”. I dic, perquè si la teua voluntat no muta, la meua tampoc. Ho vaig descartar en un primer moment, però, no obstant això, en el meu cor va haver-hi un canvi. El meu cap rebutjava la idea amb absoluta nitidesa, però en el meu cor creixia un anhel cap a això que Déu havia posat en ell. Fins que un dia, estava en l'eucaristia, vaig combregar i em vaig quedar una estona fent l'acció de gràcies. Em van caure dos llàgrimes, em vaig rendir i vaig dir: “Senyor, si vols que siga sacerdot, sacerdot seré”. Ací vaig parlar amb un sacerdot que m'estava conduint i em va dir que fera un retir de Emaús. Era maig, al setembre vaig entrar en el seminari. 

- Va ser impressionant, la veritat és que és una litúrgia molt bonica i molt sentida. De cada ritu, de cada part, guarde alguna cosa en el meu cor, però hi ha dos moments amb els quals em quedaria. L'oració consagratoria, que el bisbe fa i on tots nosaltres estem de genolls i el poble en silenci i orant, que, a més, just a les dotze ens van ordenar i llavors van començar a tocar les campanes, allò era espectacular. Després l'oració amb les mans amb eixe simbolisme d'ungir. Això és només de Crist i tot per a Crist. I eixa unció és la que em permet consagrar no a mi sinó en eixa participació de l'únic sacerdoci que existix que és el de Jesucrist. Consagrar i perdonar pecats. La confessió i l'eucaristia. Això com a moment capital. Després, si m'haguera de quedar amb algun, seria en el qual ja, en l'altar, estic consagrant, soc sacerdot i estic celebrant una eucaristia. 

- El repte més gran és que no cal perdre mai de vista, és a dir, no perdre mai en el cor, la claredat que eres un pecador com qualsevol altre i que el sacerdoci és un regal immerescut i gratuït de Jesucrist que el Senyor fa al seu poble, no a mi. Per tant, no puc exercir el ministeri sacerdotal si no busque contínuament en la meua vida estar amb Déu. El fonamental és la comunió i la unió amb Crist sacerdot, especialment en l'oració, en els sagraments i, molt particularment, en l'eucaristia. Ací estic començant. Crec que és una parròquia molt viva i amb moltíssim potencial que el meu antecessor ha treballat molt i molt bé.

- Ens hem reunit i hem parlat, però no tant el temps que ens haguera agradat ni a ell ni a mi. A ell se li imposava la realitat d'anar-se a Roma i a mi la de tindre un nomenament d'estiu que havia d'atendre. Però bo, hem fet per trobar-nos i per parlar. El que em transmet és que és una parròquia molt gran, molt viva i amb molta gent jove (Júniors crec que hi ha uns 800 xiquets i xiquetes censats). El risc és deixar-se portar pel número, que és molt important, i oblidar la persona. El meu repte crec que és eixe. És a dir, sabent que és tan nombrós, no oblidar el tracte personal de tu a tu. Però l'acolliment ha sigut espectacular. La veritat és que s'han bolcat tots els grups i la parròquia sencera.

- Quant al repte, insistisc en això, en l'absoluta comunió amb el rector, perquè és el que marca l'acció pastoral. És veritat que amb don Rafael és molt fàcil perquè no ve amb un programa i me'l dona, parlem molt i el veiem, però, al final, jo estic un poc al servici d'esta col·laboració amb ell. També poder estar el més prop de l'equip que coordina per a poder estar el més prop dels educadors i dels júniors. En el que necessiten vull poder estar. Després també amb la gent de línia ascendent, és a dir, les persones més majors, els malalts, tenim un hospital i caldrà veure com el fem per a veure com els atenem, o la vida religiosa, amb les religioses del convent de les Carmelites.

L'acció pastoral és conéixer, veure i preguntar, sobretot a Déu: val Senyor, amb estos per on? amb aquells per on? I estar obert un poc. Jo crec que fins que no passe almenys un any no podré parlar d'un pla pastoral com a vicari. El repte és a assumir en continuïtat el que s'ha treballat, estar al servici i poder estar obert a conéixer totes les realitats que se'm presenten davant de mà del rector per a anar un poc mirant a veure per on va cada cosa.