Recentment s’ha jubilat un dels funcionaris més veterans de l’Ajuntament d'Ontinyent, el cap del departament d’Enllumenat, Vicente Esparza. 33 anys són els que ha estat treballant per a la ciutat, un fet que valora molt positivament i afirma que és “del que més orgullós m’he sentit” 
- Com ha evolucionat el sector de la il·luminació des que va començar fa 33 anys?
- Quan jo vaig començar a l’Ajuntament d’Ontinyent fa 33 anys, 6 mesos i uns dies ja va començar a modernitzar-se aquest sector. De fet, el primer treball que vaig fer jo allí és el de l’avinguda del Tirador ficant unes lluminàries IEP, algunes de les quals, a dia de hui, encara estan connectades prop de les aigües. La principal diferència és de reglament i seguretat: en aquell moment els diferencials no estaven connectats ni molts sistemes de seguretat tampoc. El principal avanç és eixa actualització de seguretat
- La ciutadania, quin canvi notaria entre 1987 i ara?
- Al principi anava en mercuri corregit, després es van col·locar les lluminàries Albany i després s’ha aconseguit que amb la mateixa potència es genere més llum. Eixe és el gran canvi, però clar, la durabilitat del material ha baixat.
- Com va aconseguir eixa plaça en l’Ajuntament?
- Jo vaig entrar com a oposició lliure, però abans ja duia 15 anys en una empresa lluminària d’Ontinyent que va donar pas a gran quantitat d’empreses tecnològiques. A partir d’ahí i fins a la jubilació, a l’Ajuntament.
- Què sent després de 33 anys treballant per a la ciutat d’Ontinyent?
- És una de les millors coses que m’ha passat. Jo em considere molt ontinyentí i açò és el millor que m’ha passat i estic molt orgullós d’haver servit a la meua ciutat, que no sols es compon d’edificis i de camins, sinó també de persones i tot l’esforç que fas el veus recompensat. Com treballe per a la meua gent, li pose molta més dedicació.
- De quin dels manteniments està més orgullós d’haver treballat?
- Del que més orgullós estic d’haver fet per Ontinyent crec que no és cap treball de lluminària, sinó de part social. Poder ajudar a la gent que necessitava de serveis socials per implantar els cursos del ‘Tapis’ (actualment Centre Ocupacional José Antonio Bodoque) on vaig treballar amb Joan Torró i Mara, i vaig tractar de posar els meus coneixements a disposició de les persones que tinguen alguna xicoteta minusvàlua i és un fet del que sempre estaré orgullós. Quan eixes persones em veuen encara em recorden eixos treballs.
 - Quins són els moments més complicats que ha viscut en estos 33 anys?
 - Sense dubte, han sigut les tempestes elèctriques en les que ens ha tocat eixir al carrer i manipular la llum. Una de les més greus, la passada DANA, quan vam tindre que baixar a la Cantereria a tallar cables i veure’ns en perill, perquè entre els cables, les línies telefòniques, les corrents d’aigua i la pluja tot era molt complicat. És un gran perill si no treballes amb molt de compte. Inclús eixe dia va passar algo amb la llum del centre de Salut, i encara que no és competència meua, vaig anar a ajudar.
Alguna vegada també, en els grans conjunts que han vingut, crec recordar que va ser al de Bisbal o Extremoduro, ens ha passat que se’n va anar la llum perquè un dels generadors va fallar, però entre els generadors del grup i que nosaltres podíem donar-la, tot va tornar ràpid a la normalitat.
- Ha tingut algun gran accident?
- Sí, uno molt gran quan encara no treballava en l’Ajuntament. Era l’any 1984 i estaven arreglant la màquina de llavar que vam instal·lar en La victòria. Em van cridar per a que anara perquè no funcionava i, a pesar que no estava de guàrdia ni era el meu torn vaig anar. Quan vaig tocar el contacte de la màquina, algú no havia connectat el diferencial i el meu cos sencer va sofrir una descàrrega elèctrica. Per sort, hi havia gent prop i van tallar la llum abans que el meu cos diguera prou.
- Encara es queda mirant les llums quan va pel carrer després de tan de temps treballant?
- Sí. Això em passarà tota la vida. Deformació professional es diu. Qui més em bonega per això és la meua família, però és un fet que no puc evitar, tinc dins eixa professió que m’empenta a voler fer més. Has de meditar i que em diguen de manera contundent que ja s’ha acabat.
- Alguna cosa que afegir?
- Que no sé si ho hauré fet molt bé o molt mal. Segurament m’haja equivocat moltes vegades, però pense que la grandesa és rectificar el que has fet mal. L’honestitat ens fa falta a tots.