Vocació, proximitat i prevenció: el dia a dia d'un metge de família - loclar

Víctor Climent és mèdic de família a Ontinyent i coordinador de la zona bàsica de salut dels centres de la ciutat, així com dels consultoris auxiliars d'Aielo i Fontanars. Des que té memòria, sempre ho va tindre clar. Quan de xiquet li preguntaven què volia ser de major, la resposta era immediata: metge. Aquella intuïció infantil va acabar convertint-se en una vocació ferma i, amb els anys, en una elecció més concreta: la medicina de família. 

“Ser mèdic de família no ha sigut una casualitat”, explica. “És una elecció conscient, perquè és la part de la medicina que ho engloba tot”. En l'atenció primària s'atén el pacient, però també al seu entorn, a la seua família, al seu context social. Una relació pròxima i continuada que, segons subratlla, és “bonica” i profundament gratificant a nivell personal. 

La motivació no arriba tant en forma de recompenses materials com de satisfacció personal. El carinyo dels pacients, la confiança que depositen en el seu metge i el treball en equip dins del centre de salut són els pilars que sostenen el dia a dia. “Això t'anima a seguir avant”, afirma. 

Nascut a Ontinyent i actualment treballant en la mateixa zona, reconeix que el vincle amb la població és encara més estret. “Ací em coneix molta gent, però la verdadera relació es construïx en la consulta. És ací on coneixes de veritat a la persona i al seu entorn”. 

La seua jornada comença abans que s'òbriguen les portes al públic. Com a coordinador de la zona bàsica de salut, arriba uns 20 o 30 minuts abans de les huit del matí per a comprovar que tot estiga organitzat i que no hi haja incidències. A partir d'ací, comença la consulta. 

Entre les huit i les dos de la vesprada atén, de mitjana, entre 35 i 40 pacients diaris. En els mesos d'hivern, amb els pics d'infeccions respiratòries, la xifra pot aconseguir els 50. “És una quantitat considerable”, reconeix. A això se sumen les visites domiciliàries a pacients que no poden desplaçar-se i les tasques de coordinació, que allarguen la jornada fins a les tres de la vesprada.

La coordinació abasta els tres centres de salut d'Ontinyent i els consultoris auxiliars d'Aielo de Malferit i Fontanars. Una estructura àmplia, amb una càrrega organitzativa important. 

Les consultes són tan variades com la vida mateixa. Eixa diversitat és, precisament, un dels grans atractius de l'atenció primària. Encara que l'ideal seria centrar-se en la prevenció i en el seguiment de les malalties cròniques – cardiovasculars, respiratòries, renals o neurològiques -, la realitat és que la patologia aguda ocupa bona part del temps disponible. 

“Els refredats, els dolors aguts o els problemes puntuals consumixen molts recursos, i és lògic, perquè la gent necessita ser atesa quan té un problema”, explica. Així i tot, insistix que els metges de família són especialistes en el pacient crònic, una figura clau en una societat cada vegada més envellida. 

L'estrés forma part del treball. Urgències inesperades, visites domiciliàries imprevistes o situacions vitals greus poden alterar per complet una consulta ja saturada. A l'hivern, les guàrdies es tornen especialment més dures pel volum de pacients i l'aparició d'urgències al carrer o en domicilis. 

En este sentit, l'atenció assistencial és constant i depén de la demanda, ja que hi ha pics d'afluència en determinades hores del dia, a més de variar segons l'època de l'any. No obstant això, lluny d'haver-hi temps morts, les guàrdies mantenen un ritme continu que a penes permet avançar altres tasques de coordinació, ja que sempre sorgixen noves atencions que atendre. 

Per a este metge, la relació amb el pacient és l'eix central de la seua professió. La confiança mútua permet parlar de qualsevol problema, físic o emocional, i també reconéixer quan és necessari demanar ajuda a altres especialistes. 

Defén a més una visió coral del centre de salut: “Ací treballa un equip. Metges, infermeres, auxiliars, matrones, personal administratiu… El pacient és atés per moltes persones preparades, des que demana cita fins que ix per la porta”. 

Els problemes d'ansietat, depressió i trastorns de l'ànim són cada vegada més freqüents en consulta. L'abordatge passa per l'empatia, l'escolta activa i la combinació de tractaments farmacològics i psicològics. En moments d'alta pressió, la paciència es posa a prova, però insistix que “explicant les coses, la majoria de la gent ho entén”. 

No hi ha una anècdota concreta que destaque sobre les altres. Són massa pacients i massa històries. Però sí una ensenyança constant: la percepció de la salut. “Per a qui ve a consulta, el seu problema és el més important del món, encara que a nosaltres ens semble lleu. I això cal tindre-ho sempre en compte”. 

Si haguera d'assenyalar el major repte de la professió, no dubta: estar actualitzat i atendre tota la demanda assistencial sense perdre de vista la prevenció de la malaltia crònica. Controlar la tensió, el sucre, la funció renal, promoure les vacunes i els hàbits saludables pot evitar infarts, ictus i complicacions greus en el futur. 

“El problema és que amb quasi 40 pacients al dia és impossible dedicar el temps que ens agradaria a cada un”, lamenta. Reclama més recursos, més educació sanitària des de la infància i polítiques a llarg termini que reforcen l'atenció primària. 

Des de fa anys, el centre de salut impulsa iniciatives de comunicació per a donar visibilitat a l'atenció primària, especialment a través de xarxes socials i entrevistes en mitjans locals. A més, es desenrotllen projectes amb centres educatius, com a formació en reanimació cardiopulmonar per a docents, campanyes d'activitat física, educació en diabetis, alimentació saludable i participació comunitària. “És una realitat molt diversa”, resumix. 

Emportar-se casos a casa és inevitable. “Treballem amb persones i sentiments”. El més dur és comunicar un mal diagnòstic: fer-ho amb claredat, però amb empatia, és un dels moments més difícils de la professió. El més gratificant, en canvi, és senzill: que el pacient es vaja somrient. O trobar-s'ho pel carrer, saludar-se, i que siga ell qui pregunte com estàs tu.

Defén amb convicció que l'atenció primària és la base del sistema sanitari, encara que no sempre reba els recursos necessaris. Falta personal, falten espais i falta inversió. “No es tracta només de més professionals, sinó d'organitzar millor els recursos”. 

Així i tot, no dubta a recomanar la seua especialitat als futurs mèdics. “És la més bonica del món”. Creu que hauria de tindre més presència en les facultats perquè els estudiants la coneguen de veritat. 

Si haguera de resumir-la en una frase, ho té clar: 

“L'atenció primària és fonamental i hem de cuidar-la entre tots, perquè està en risc”