La tardor al nostre territori pot deparar episodis de pluges torrencials. Diversos factors es conjunten per provocar quantioses precipitacions: un flux de vent de llevant o de gregal provinent d’un mar rescalfat per l’estiu i carregat d’humitat, juntament amb una depressió aïllada en altura (DANA), és la combinació perfecta per assegurar que les assedegades terres reben una ingent dosi d’aigua. Esta circumstància atmosfèrica la vam patir els ontinyentins el dijous 12 de setembre quan en el transcurs de 24 hores va ploure, segons dades de l’observatori meteorològic de la Concepció, 298’8 litres.
Estos episodis de pluges, al llarg de la nostra història, han produït danys catastròfics per l’elevada precipitació concentrada en poc temps. Tots recordem el temporal que va patir Ontinyent el 18 i 19 de desembre de 2016 quan es registraren 232 litres. Els efectes de la tromba d’aigua provocaren inundacions en les zones de l’Almaig i Cantereria, l’enderrocament de murs, cases i de part de la històrica muralla, camins destrossats... Ningú no s’ho imaginava, però s’havia superat l’anterior registre de precipitacions caigudes els dies 31 d’octubre i 1 de novembre de 1982 amb 216 litres.
No era la primera vegada que els ontinyentins patíem el desbordament d’aigües torrencials causades per una gota freda. La història guarda en els seus arxius memòria d’estes grans inundacions: 9 de setembre de 1597; 21 de desembre de 1689 –que va destruir el pantà, situat amunt del Pou Clar-; 11 d’octubre de 1797 -de la qual el músic Melcior Gomis, un xiquet de sis anys, va ser testimoni directe- i l’ocorreguda els dies 4 i 5 de novembre de 1884, que va marcar tant als nostres avantpassats que eixe any va ser conegut com “el del diluvi”. En tots els casos, el pont Vell va resistir...
Aquella tempesta es va iniciar a les sis de la vesprada i va prosseguir fins a les set del matí del dia següent. La nit va ser horrorosa. A les 12 h. un riu embravit sobrepassava per damunt el pont Vell; a la una, atemorits, els veïns del carrer San Jaume, plaça de Baix i Cantereria evacuaven les cases. Les impetuoses aigües inundaren les tendes de la plaça Major emportant-se per davant totes les mercaderies. El cabal del Clariano era de tal magnitud que impedia desembocar les aigües que baixaven per la barbacana, de tal manera que va rebentar totalment deixant un immens reguer d’entre dos i tres metres de fondària i deu d’amplària que va afectar a la plaça de Baix i Major deixant al descobert els fonaments dels habitatges.
La documentació municipal mostra les grans destrosses materials que causà l’avinguda d’aigües. Sèquies, camins i ponts foren destruïts; cavalleries i altres animals domèstics aparegueren morts. Les pèrdues econòmiques foren quantioses; noranta cases patiren greus desperfectes. El riu s’emportà per davant una casa al Carril; les set persones que hi vivien foren arrossegades i sols es pogué recuperar el cadàver d’una dona.
Les aigües arribaren a una alçada de 2’80 metres en l’anomenat carreró del Marqués (de Vellisca). El ric mobiliari del palau va ser arrasat i 700 arroves d’oli (8.400 litres) perduts. Els cellers, que guardaven el vi acabat de veremar, arruïnats. Els molins i altres artefactes moguts per la força hidràulica quedaren inservibles. Els jornalers es quedaren sense treball pels greus desperfectes ocasionats pel temporal en les terres de conreu.
L’acta consistorial manifestava que els danys havien afectat el cementeri, que estava situat en els solars que ara ocupa la parròquia de Sant Rafael: “Finalmente, para que la conmoción fuese general, y se estendiese a todo, hasta el recinto del campo santo, había sufrido los efectos de la catástrofe que tenía consternada a esta villa, derribando las aguas parte de la tapia que mira al sur, dejando al descubierto algunas cajas que guardan los restos mortales de los que pasaron a mejor vida”.
L’ajuntament gestionà tota classe d’ajudes a institucions públiques i privades. L’Ateneu Mercantil de València aportà 13.450 pessetes -una suma considerable- per auxiliar els damnificats. En canvi, el govern presidit pel conservador Antonio Cánovas va menysprear els valencians afectats per la catàstrofe –principalment, la comarca de la Ribera- amb una modesta contribució de dos mil duros. En canvi, havia subvencionat al teatre Apolo de Madrid amb 14.000 duros.
La premsa valenciana, en concret, el Mercantil era molt crítica “¿No hay blanca en las castigadas provincias de Levante...? pues... ¡música! Cantemos, valencianos, al compás de la orquesta del teatro Apolo de Madrid; es lo mejor que podemos hacer. Porque si en vez de cantar, gritamos y nos quejamos, no nos oirán en la Corte, apagados nuestros lamentos por ruidosos y alegres aires de zarzuela…”
Hi ha fets que no canvien en el temps, els greuges del govern de Madrid continuen: els valencians estem infravalorats financerament per a les arques estatals. Esperem que davant esta nova catàstrofe meteorològica, el govern autonòmic i el nacional ens tinga en compte!
