Al Museu Textil li ix sale competència - loclar

Amb passets de formiga avança el Museu Tèxtil de la Comunitat Valenciana, que Eduardo Zaplana sent president de la Generalitat va anunciar que es faria a Ontinyent. I ací està fent-se realitat sense pressa. I amb més pauses de les que serien convenients i desitjables. I això que el contenidor, la que van ser naus de l'empresa de Manuel Revert, han rebut esplèndida rehabilitació, reforma i adequació per part de l'arquitecte Natxo Torró Micó, amb el qual no tinc llaços familiars pese la doble coincidència de cognoms, que compensem amb complicitats rotàries.

Com sol ser ús i costum a les nostres comarques centrals, no tot el que és bo per a la nostra ciutat és vist d'igual mode pels naturals d'altres municipis. No em demanen més detalls sobre la gelosia congènita que alguns pateixen, ni per la grandària de la “pala de figuera” que hauria de penjar-se en el sostre de la principal entrada d'algun ajuntament afligit d'eixa malaltia de l'ànima. Aquest era l'antídot que contra les malaltisses enveges els nostres majors consideraven el remei més adequat per a combatre-les. I, segons compten, solia donar molt bon resultat.

En À Punt Migdia Notícies de l'11 d'aquest mes de juny es va informar de la donació feta per María Catalá Monllor, vídua de l'historiador de Benilloba, Josep Julia Serra, que al llarg de més de quaranta anys va arreplegar -- i en molts casos va restaurar amb les seues pròpies mans-- i va emmagatzemar un bon nombre de telers, màquines, utensilis i tota classe d'artefactes relacionats amb la industrial tèxtil desenvolupada en aquesta població que no dista més de 14 quilòmetres d'Alcoi. I a Alcoi on aniran a parar per a ser exposats en el Museu de Patrimoni Industrial i Història de la UPV, que segons declarava davant les càmeres de la televisió pública valenciana el seu director, Josep María Gadea, està a l'espera que siga oficialitzat per la Generalitat Valenciana.

Això de menys és l'escassa distància entre Alcoi i Ontinyent, que a penes és de 34 quilòmetres. La resta és la incongruència, la que pot ser absurda competència que no deixarà si es fes realitat amb l'existència de dos museus, que un del tot i l'altre gran mesura, tenen al tèxtil com leit motiv en nostres. Més enllà de la gelosia i recels dels qui els tenen i pateixen, hi ha una administració autonòmica que alguna cosa haurà de dir sobre aquest tema. Perquè no té cap sentit, llevat que es demostre el contrari, que al Museu Tèxtil de la Comunitat Valenciana, decidit i aprovat –més que subvencionat – per la Generalitat Valenciana, li isca un competidor.

ELS ERRORS ES PAGUEN

Fer realitat el Museu Tèxtil d’Ontinyent va ser una obstinació compartida per uns pocs empresaris de la nostra ciutat. Els qui ens hem interessat per veure-ho fet realitat hem sabut dels esforços i porfídies personals dels qui molt es van implicar tractant d'aconseguir-ho. Com ha sigut el cas d'Eduardo Bernabeu Galbis, que pel seu compte ja havia començat a col·leccionar maquinària, cartonatges, dissenys de teles i brocats susceptibles de ser exposats. I un altre punt em va comentar Enrique Terol Penadés. Per anòmales i desgraciades circumstàncies, de les quals ningú es va fer ni es farà responsable, part de la maquinària donada per al Museu per diversos empresaris va acabar en la ferralla pel rovell produït per les filtracions d'aigua en una de les naus on havia quedat depositada. Els errors i la gansoneria porten aquest tipus de conseqüències que solen ser irreparables.

Desconec si encara hi ha marge, i sobretot ganes, de reconduir el que sens dubte resulta un desficaci, com ho és tindre dos museus tèxtils no sols en la mateixa comunitat autònoma sinó a menys de quaranta quilòmetres l'un de l'altre, però alguna cosa s'hauria de fer en eixe sentit. I més si correspon a la Generalitat atorgar carta d'oficialitat al Museu de Patrimoni Industrial i Història que la Universitat Politècnica de València promou al seu Campus d'Alcoi, que s'ha vist beneficiat d'una generosa donació com l'efectuada per la família Serra-Monllor. Complicat problema, però no irresoluble si es tenen vocació i ganes que no es perpetue semblant desficaci.