Si hi ha hagut treva entre polítics per Nadal i han deixat de creuar-se invectives, la immensa majoria de la ciutadania amb prou feines ha tingut ocasió ni motius per adonar-se’n. No s’ha notat a les xarxes socials ni als mitjans de comunicació. Han continuat donant-se cera els discrepants habituals. La espectacular actuació ordenada per Donald Trump i executada amb precisió quirúrgica pels superpreparats membres de la Delta Force, la de traure Nicolás Maduro del seu amagatall i endur-se’l en un santiamén als EUA, va tindre un reflex parcial per aquestes terres. Ricard Gallego escrivia un tuit: «Trump també amenaça Mèxic: caldrà fer alguna cosa», i Vicent Mascarell, secretari d’organització del PSPV-PSOE, va creure veure una ocasió propícia per intentar banderillejar darrere de la barrera d’un mòbil el partit que té desvetllats els dirigents del socialisme valencià: «Ara és quan aneu els d’Ens Uneix, pacteu amb Trump i feu com si ho arreglàreu».
El periodista Burguera, de Las Provincias, disposat a traure oli d’un maó en aquests dies en què gran part de la classe política fa un alt en el camí, va contar la història de les males relacions entre els socialistes valencians i el partit liderat per Jorge Rodríguez. Partit que es va fer realitat, convé tindre-ho en compte, per la malaptesa d’uns dirigents: José Luis Ábalos, Ximo Puig, Carlos Fernández Bielsa, Rebeca Torró —amb la claca gandiana aplaudint— que li van fer a l’alcalde d’Ontinyent just el contrari del que va fer Pedro Sánchez amb Miguel Ángel Gallardo, el seu vapulejat candidat a les urnes extremenyes la vespra del sorteig del Gordo de la loteria. Alguns dirigents del socialisme valencià encara creuen que Ens Uneix no pot pactar amb cap altre partit que no siga el seu, per considerar —a la vista està que l’error ja és congènit— que són carn de la seua carn. El resultat per a la presidència de la Diputació de València no els va servir d’exemple il·lustratiu. I es van quedar compostos i sense núvia, perquè aquesta va preferir casar-se pel civil i amb separació de poders amb el PP i, a més, aconseguir un bon dot. I així s’ha vist reflectit en les inversions aconseguides per a Ontinyent i la comarca de la Vall d’Albaida per la que és diputada —compte, i vicepresidenta primera de la Diputació de València— Natalia Enguix.
Ficar-se en una batalla dialèctica i tuitera contra un tot terreny com Ricard Gallego és tan perillós com eixir a caçar un senglar —ara amb l’al·licient afegit de la promesa de 40 euros de recompensa si s’aconsegueix— sense més arma que una pistola d’aigua. I com el llaurador previngut que espera l’arribada de la rabosa per fer de les seues, li va llançar la pregunta al tal Mascarell: «Els imbècils com tu no descanseu? Tu, motorista, tan a prop dels promotors del cas Alqueria, una operació judicial i política que ens va portar a un calabós. Quin modus operandi tan paregut, no?». Vaig tindre coneixement de la diatriba al mateix temps que em divertia veient el xiste de Morgan a Canarias7. No era qüestió de no aprofitar el seu humor i no reproduir-lo com a il·lustració d’aquest mateix espai. S’ha acabat la treva nadalenca, diu el personatge creat per l’humorista, i cal tornar als insults a les xarxes.
Hi va haver un temps en què les diatribes i polèmiques es substanciaven a les pàgines dels diaris. Com no recordar la rèplica i l’encreuament de missatges publicats a la premsa madrilenya entre el dramaturg Pedro Muñoz-Seca, enfrontat al crític teatral Enrique de Mesa? L’última de les seues disputes es va tancar amb aquests versos de Muñoz-Seca:
“Ese papel infamante/que remitido me has/ agora lo tengo delante/pronto lo tendré detrás”.
Una porfia impossible hui en dia, en què tot es diu en suports digitals i quasi res en paper, per la qual cosa no serà aconsellable, si el que es pretén és netejar-se l’antifonari i així posar fi a l’intercanvi d’improperis, fer-ho amb l’artefacte.
