Qualificar-les d'espectaculars, com va fer LOCLAR en el primer número postvacacional, va ser d'allò més apropiat. Vistes en viu i en directe, o a través de l'oferta televisiva d'À Punt i Comarcal TV, queda de sobres justificat que s'encadenaren els aplaudiments en directe per part de paisans i forasters, igual que en els missatges d'admiració enviats per whatsapps, correus i xarxes socials. Rendit tribut d'admiració serà convenient, però sense caure en l'error de l'elogi excessiu–que pot provocar debilitat— i sí que anotar alguns aspectes que considere del tot millorables.
De l'èxit de les Festes d'Ontinyent són corresponsables des dels membres de la Junta de Festes a la Corporació municipal, sense oblidar el fonamental paper dels càrrecs, primers trons i directives de cada comparsa. Treball ímprobe el de tots ells que, en just reconeixement ha de plasmar-se en un acte en el qual se'ls faça lliurament de les distincions en què es plasmen els seus nomenaments. Si eixos reconeixements es fan en l'Esmorzar de la Llàgrima, no té sentit tornar a fer-ho dotze hores després en el Pregó, amb punts i efusives abraçades que allarguen fins al nerviosisme prostàtic un acte al qual li sobra una hora com a poc, i sobrat com està de l'almibarada prosa utilitzada a l'hora de biografiar amb delectació cada càrrec abans de fer-lo pujar a l'escenari, d'altra banda magnífic, igual que les tribunes i resta de grades.
El protagonisme de la nit del Pregó ha de correspondre a qui rep l'honrós encàrrec de fer-lo. En esta ocasió, la científica i paisana Mariola Penadés, que va fer una depurada demostració dels seus coneixements professionals, depurada oratòria i brillant posada en escena. Llàstima que el seu discurs s'estenguera fins a l'hora i mitja, duració que va resultar excessiva.
Arribats al dijous de la Setmana Gran, l'Entrada de Bandes és l'acte en el qual s'homenatja als qui contribueixen de mode espectacular a la grandiositat de les Festes, que només s'aconsegueix per la qualitat de la música i l'excel·lència dels seus intèrprets. Dos comentaris, escoltats a espectadors forans que la presenciaven. Reclamaven la identificació, via banderola, guió o cartell, de cadascuna de les comparses i músiques que davant ells desfilaven, perquè el programa de mà que havien rebut moment abans no els treia de dubtes. Una altra crítica: que només els càrrecs de cada comparsa puguen prendre part en la desfilada. Prohibició que, d'altra banda, s'entén si es va fer per a evitar l'okupació de la plaça Major per part dels primers festers desitjosos d'escoltar la marxa mora Chimo, convertida als seixanta anys de la seua estrena en la Pensión Sol pel mestre José María Ferrero, en icona de la música morocristiana.
Amb les Entrades tenim el principal i més espinós problema fins ara irresolut de les nostres Festes. Per molta que siga la pressió perquè es desfile ràpid, que es va desfilar, el nombre de festers, músics, boatos i ballets, fa impossible reduir la seua duració. I, de mantindre's a l'alça la participació dels uns i els altres, el problema s'agreujarà. Les possibles solucions que es venen plantejant des de fa anys es frenen per pusil·lanimitat dels qui temen una irada resposta si no és del grat de tots de tots els festers, de manera que prefereixen posar parxes a la goma abans que canviar el pneumàtic.
Una enquesta, com la contestada per més de tres mil lectors de LOCLAR, hauria de ser presa en consideració per qui corresponga. Igual que els aficionats al futbol porten un entrenador/seleccionador a l'hora de fer l'alineació del seu equip ideal, en el món fester hi ha hagut ja diverses propostes –cert que alguna amb aparença dipsòmana-- que, al final, només tenen dos possibles respostes. O es redueix la participació de festers i músics, o es modifica el calendari fester i se li dediquen dos dies a les Entrades. Com m'agradaria fer la meua personal aportació, sense més aval que el meu currículum fester que no és poc, la setmana vinent tractaré de plasmar-ho en este mateix espai.
Desconec si l'espectacularitat de les nostres Entrades, reconegudes fins i tot per alcoians que no s'estan cecs de xovinisme, ha merescut algun punt més per a aconseguir la buscada declaració de Festes d'Interés Internacional, però algunes qüestions cal posar sobre la taula per al seu estudi, que em permet formular a mode de pregunta: És compatible l'actual horari de les nostres festes –Entrades-- amb una adequada i atraient oferta gastronòmica per a eixos turistes que ens agradaria veure per ací? Impossible ara com ara, perquè no es pot sopar i veure al mateix temps. Amb l'afegit d'on poder sopar que no siga en una hamburgueseria.
No acabe estes notes sense el meu tribut d'admiració per la qualitat, participació, poder i bon gust de totes dues capitanies. Mariners i Taifes, amb Lucía Gil i José Manuel Pardo al capdavant, han demostrat que es pot continuar engrandint la festa pese l'altura que en anys precedents va quedar posat el llistó.
M'he quedat sense espai, ni vull abusar de la paciència dels qui això lligen amb la benevolència que em consta ho fan. Deo volente, seguiré la setmana pròxima amb més apunts festers.
