Com tants altres ontinyentins, aprofitant les vacances de Pasqua, he viatjat. Una de les destinacions visitades va ser Cadis, ciutat oberta al mar i lluminosa. Port i porta a terres  americanes, amb un aspecte urbà -diuen- molt semblant al de l’Havana. La guia local que ens acompanyava responia al tòpic que tenim dels gaditans, amb una gràcia i un “salero” especial. Recordava la frase que pronunciaven els seus avantpassats quan resistien el bombardeig francés en la plaça assetjada per les tropes napoleòniques: “Con las bombas que tiran los fanfarrones, se hacen las gaditanas tirabuzones”. Ella ens va mostrar els llocs més típics, entre els quals, el monument dedicat a la Constitució de 1812.

En el moment que el vaig vore, vaig recordar que m’era familiar -i tant-; apareixia en una vella fotografia de mon pare de 1950. Tota una epifania! Era un jove de 22 anys que havia anat a Cadis a realitzar un curs monogràfic de magisteri. La instantània identificada m’havia passat completament desapercebuda, però contenia un missatge que ara, amb una nova perspectiva, es revela. El context polític de l’època -en plena dictadura franquista- ho explica. No és fruit de casualitat; Alfredo Bernabeu posa de manera intencionada davant de la inscripció que recull els drets reconeguts als ciutadans en el text constitucional de 1812. Entre ells, la llibertat d’expressió, negada en aquell temps per la fèrria censura amb fortes multes i, fins i tot, amb penes de presó.

Vull ressaltar que nosaltres som hereus d’aquella constitució publicada el 19 de març de 1812, derogada quan Ferran VII, el monarca felón, va retornar del seu exili daurat en terres franceses. Els espanyols -tan enginyosos- per sortejar la prohibició de victorejar la Constitució, exclamaven “Viva la Pepa!”. És ben cert que la ciutat de Cadis es troba geogràficament ben lluny de nosaltres, però les intervencions del diputat de Xàtiva, el capellà Joaquim Villanueva, o del bocairentí Josep Joaquim Castelló Ferre ens apropen en la distància i en la història.

Principis bàsics i tan assumits per nosaltres van ser promulgats en la Constitució de 1812: la sobirania resideix en la Nació i no en la monarquia. Per tant, la ciutadania -mitjançant les Corts- té l’exclusiva d’establir les lleis, aprovar els pressupostos de l’estat, protegir la llibertat d’expressió i les càrregues contributives “en proporción a sus haberes para los gastos del Estado”. L’article quart del capítol primer és ben il·lustratiu i personifica aquella ventada de llibertat: “La Nación está obligada a conservar y proteger por leyes sabias y justas la libertad civil, la propiedad y los demás derechos legítimos de todos los individuos que la componen”. 

Ho hem de recordar en un temps en què les autocràcies -com Rússia- volen imposar un nou orde a Europa i amenacen amb la força de les armes la integritat territorial d’Ucraïna. Cadis es vanaglòria del seu passat constitucional. L’església, consagrada a la Immaculada Concepció i a sant Felipe de Neri, va ser seu circumstancial del parlament a causa de la invasió francesa i capital de la nació espanyola. Van ser uns fets que van canviar la nostra història, transcendeixen a successives generacions i ens recorden la importància d’un sistema i valors democràtics que, malgrat els possibles defectes sempre atribuïbles a les persones, hem de mantindre.