M’agradaria contar-vos que escric aquestes línies mentre romantitze el moment, amb alguns ciris de pel mig i música en acústic de Leiva de fons, però malauradament no, ja no és així.
Abans escrivia per gust, hui ho faig com a denúncia a la societat. La incertesa, inconformisme, impotència i molts més substantius amb el prefix in- impedeixen des de fa un parell de mesos seure al meu escriptori i començar a imaginar més enllà de la preocupació que tot açò em genera. Sense parlar de tot el temps reemplaçat (a més de perdut) en manar currículums i cartes de presentació que es queden en la safata de milers d’e-mails que mai seran llegits.
Negativitat i por pel meu futur m’envaeixen, alhora que ho fa una ràbia que em fa sentir estafada. Enganyada i decebuda amb un sistema educatiu que potència la cultura de la queixa; que promou la salut mental mentre a poc a poc, sense que en sigues del tot conscient te la va llevant; que et convida a anar-te’n fora del país i que diu “ajudar a tot aquell qui ho necessita” menys al futur d’aquest mateix, la joventut.
Ningú ens ho havia contat del tot, o sí, però confiàvem en el fet que els avanços ho farien millorar, i que algun dia, algú, decidiria cuidar-nos. Que tan dur és fer-se adult? El ben cert és que no m’agradaria culpar a l'envelliment, ja que les millors mestres que he tingut mai, les meues iaies, ja ho deien en cada aniversari que celebràvem, “complir anys és motiu per donar gràcies”. També ho diu el periodista canadenc Carl Honoré, qui afirma que envellir no és una condemna, és un privilegi. Hui m’agradaria matisar esta cita d’Honoré i contar-li que fer-se major pot arribar a ser una condemna, encara que dubte que ell no n'haja segut sabedor d’açò que dic en algun moment. Una condemna que comença en el moment en el qual la pressió pel que esdevindrà el teu futur et fa elegir malament una carrera; continua quan per fi la trobes i et parlen de vocació, allò que sembla una utopia i que acabes perdent quan et descobreixen que no eres suficient per a cap lloc de feina. Per si no fora poc, la titulitis et desborda i l’oferta pública, les seues borses i procediments de selecció et mostren que no eres bo per al sistema que proposen (encara que penses que ho has bordat a les seues temudes, a la vegada que injustes i poc transparents oposicions).
Mentre tot açò passa, Elon Musk llança al mercat “robotaxis” i els avanços en tecnologia ens sorprenen tant que no puc entendre per què en tot açò (que va de moral i de cuidar a les persones) caminem cap enrere. Al cap i a la fi, i molt tristament, la societat i el dia a dia no deixen de posar en evidència el món que esdevé, on se’ls dona més valor a objectes inerts, com són les màquines, que als homes i dones. Una societat on mai serem prou per a un sistema que demana individus amb valors ètics, però que no els té amb nosaltres i que ens condemna a ser esclaus d’un futur que ningú vol, però tampoc ningú ens deixa canviar.
