L'alegre i generós cabal de vida que va ser Ceferino Micó Sempere es va esgotar del tot en la matinada del dilluns 20 de gener. Feia mesos que sense necessitat de paraules ens havia avisat del seu pròxim final perquè no ens agarrara per sorpresa. Es veia vindre, encara que ens costara creure-ho. Com la llum que titubeja perquè va quedant-se sense l'oli del qual s'alimenta. La malaltia va aparéixer tan de sobte, fa menys de dos anys, i ho va fer de mode tan avassallador que pensem que la seua final era a prop, però Ceferino comptava amb genètica, suport i desvetlaments familiars que van actuar com a parapet i salvavides durant molts mesos. Gràcies a això va continuar vivint, amb menys quilos qui mai els va tindre de més, i sostenint el somriure com un signe d'allò més identificatiu de la seua personalitat, encara que moltes vegades tractara de forçar-la per a així donar ànims al seu voltant. Perquè sense somriure Ceferino no era Ceferino.
Com a espòs, pare, avi, xofer sobretot de nets, fester cristià, cristià exemplar, professor de cursets de cristiandat i prematrimonials, tinent d'alcalde i regidor de l'Ajuntament d'Ontinyent, on va ser ponent de trànsit, llumener i andero del Crist, amic, ontinyentí nascut a Banyeres de Mariola, treballador en la banca i el tèxtil… no vaig escoltar mai a ningú retraure-li cap cosa. Serà perquè no hi havia raó per a fer-ho. Ceferino va tindre, té, una família volguda i exemplarment unida. I desenes d'amics, que ens vam veure sorpresos per la malaltia que li va sobrevindre i per la furiosa brutalitat amb què es va presentar. Família i amics ja plorem el seu adeu definitiu, però li recordarem i resarem per ell, com a agraïment per la sort d'haver-lo conegut i gaudit de la seua companyia, afecte i cordialitat. I també, com no, els més afortunats ho farem per haver desfilat als seus ordres com a cap d'una esquadra. Els qui la formàvem ens beneficiem dels aplaudiments que a ell se li dedicavan amb la seua guanyada simpatia, que ell agraïa barret en mà i ample somriure.
En la biografia de Cefe hi ha molts aspectes que convé esmentar perquè aquells que no van tindre la sort de de conéixer-lo, voler-lo i veure's volguts per ell, queden assabentats de la seua vàlua, bonhomía i entrega. Mai va renunciar a la Banyeres de Mariola en què va nàixer fa 82 anys, però una vegada ací per raó del treball de son pare, va estudiar en el Col·legi la Concepció. Va entrar en el Banesto ben jove i compaginant treball i estudis, es va fer perit mercantil. Enamorat de Chelo, la dona de tota la seua vida, va renunciar a ofertes de treball perquè l'obligaven a residir fora de l'Ontinyent que l'havia fet seu. La seua condició d'ontinyentí es veuria revalidada i confirmada tant pel seu treball bancari com en les empreses tèxtils que el van fitxar i en les quals va demostrar la seua professionalitat i responsabilitat. També com a regidor. En les nostres festes va ser Mariner i fundador dels Bucaners i fester exemplar. Va ser de l'Ontinyent CF, del d'abans i del d'ara, implicant també els seus fills en responsabilitats en el club. I també directiu del Círculo Industrial i Agrícola. Tinc per segur que en el seu vocabulari la paraula no va ser la que menys va utilitzar al llarg de tota la seua vida.
Per haver volgut a la seua família amb la força i entrega amb què sempre ho va fer, també va ser correspost. I en eixe quadre d'honor Chelo figura en el lloc més preeminent. Com a núvia, esposa, mare, confident, amiga, còmplice, drap de llàgrimes i riures al llarg de tots els dies de les seues vides compartides. Els seus fills, als quals va secundar i va aconsellar en negocis i la vida. Chelo, Cefe, Curri i Espe, que com els mosqueters han sigut i són tots per a un i un per a tots. En la festa morocristiana Cefe i Curri van ser capitans kábila i mudéjar, i es van veure acompanyats en les seues capitanies per un feliç i orgullós pare. Els seus onze nets podrien comptar i no acabar dels desvetlaments de qui els va portar al col·le, al metge, de berenar, a la fira o la platja. Nets, Clara, Cefe, Juan, Andrea, Ricardo, Rober, Alejandra, María, Sabela, Jorge i Enrique, que per molts anys que passen no podran ni voldran oblidar com es van sentir volguts pel qual amb tota raó poden dir que ha sigut el millor avi del món.
També els amics guardarem la seua memòria. Com no emocionar-se recordant el seu somriure contagiós, tantes vegades balsàmica en moments de tensió? Antonio Machado degué pensar en algú com Ceferino Micó Sempere quan va escriure en Proverbis i cantares: "Virtud es fortaleza, ser bueno es ser valiente/ escudo, espada y maza llevar bajo la frente;/ porque el valor honrado de todas armas viste”.
Adeu, volgut Cefe. El teu adéu en la parròquia de Sant Carles als peus del Crist de l'Agonia que sobre els teus muscles vas portar tantes vegades, igual que vas inculcar als teus fills que ho feren, va ser demostració del molt que se t'ha volgut, amb el temple abarrotat i tots els sacerdots d'Ontinyent concelebrant la teua missa corpore in sepulto. Els records que van llegir els teus nets, belles mostres de l'afecte que els vas donar i que ells van voler agrair-te amb tota emoció. Les paraules del franciscà pare Onésimo van ser un bell i poètic homenatge de comiat. Ara que ja estàs en possessió de la veritat eterna, demana-li al Crist, que ja t'haurà abraçat i premiat per la teua fe i obres, que mai esborre de la nostra memòria el record agraït pel teu somriure que sempre va ser la teua millor senya d'identitat.
Addenda. Una vegada vaig acabar d'escriure este record vaig buscar l'entrevista que li vaig fer a Ceferino fa dos anys en Comarcal TV, quan va complir huitanta. Veient-la se'm feia difícil creure que haguera mort. Qui no va tindre la sort de tractar-lo en vida podrà conéixer-lo si ho desitja. I tots els que li van conéixer l'ocasió de veure'l una altra vegada. Als uns i els altres em permet convidar-los al fet que ho facen buscant l'entrevista en Youtube i teclejant esta adreça:
