Cent quatre anys... i mig - loclar

Molt conscient de la seua edat, es permetia puntualitzar si sentia dir d'ella que tenia cent quatre anys: “I mig”. Amparo Eulalia García, vídua de Vicente Salvador Peralta, va morir l'últim dia de juny. El 12 d'eixe mateix mes havia complit el mig any que afegia a la seua biografia. Ho feia sense dissimulació ni rastre de coqueteria com fan els qui es resten anys, quan no és l'almanac sinó les arrugues les que ens delaten el temps viscut. En convertir-se en centenària va demostrar davant les cambres de Comarcal TV que el seu cap estava en condicions de passar la més exigent iteuve mèdica. Parlava, i quant deia i com ho deia, era dels més intel·ligible i lúcid. Els seus records i paraules eren reflex d'una vida ordenada, molt familiar i entregada. Creient, religiosa i devota de la Mare de Déu dels Desemparats. També molt d'Ontinyent. I amb la sana curiositat de llegir les notícies del dia en premsa. I no sols els titulars sinó també les columnes d'opinió, que llegia amb interés per estar al dia.

En l'obra del poeta, historiador i filòleg italià Francesco Petrarca apareix una frase molt apropiada a l'hora de redactar una necrologia: “Una bona mort honra tota una vida”. En el cas d'Amparo convé pegar-li la volta i deixar-la més ajustada: “Una bona vida honra una mort”. Perquè conéixer els detalls dels seus últims dies reflecteixen el seu coneixement, lucidesa i serenitat de qui és conscient que li ha arribat l'hora de posar-se en camí cap a l'eternitat. “Me'n vaig de viatge” li va comentar a Amparín, la seua filla. I també, “he de preparar la maleta”. L'endemà passat la maleta, segons va dir, ja la tenia a punt. El seu adeu, que intuïa pròxim, va ser tranquil, seré i confiat. I ens fa recordar el comiat de sant Francesc d'Assís: “Benvinguda siga la meua germana la mort. Per a mi ella és la porta de la vida”. Amb la maleta plena de l'afecte dels qui tant l'han volguda, donya Amparo ens ha dit adeu als seus centenars quatre anys i mig. En el cor dels seus continuarà complint més i més anys.

Haver aconseguit els noranta anys, els que tenia José Miguel Borja Devesa, no li van ser suficients per a donar complit compte de totes les seues il·lusions que van anar aflorant al llarg de la seua vida. Moltes d'elles les va anar plasmant quan escrivia novel·les, relats curts, contes, guions de cinema, cròniques periodístiques, col·leccionant fotografies i editant-les en llibres –van ser vint-i-quatre els que va veure publicats—o desenvolupant projectes com a optometrista, obrint botigues d'òptica a Gandia, Ontinyent, Oliva i Albaida. O cultivant amistats, de les quals va ser un consumat mestre, a les quals feia partícip del seu purificat sentit de l'humor. Que podria passar per britànic de no ser per les seues arrels valencianes –berlanguianas-- que imprimien el seu autòcton i irònic caràcter. Els seus coneixements de la història de la família dels papes amb el seu mateix cognom, li va permetre escriure obres en les quals va reflectir l'esplendor dels Borja, al mateix temps que destil·lava en l'alambí de la seua imaginació, un deliciós nèctar batejat com a Licor del Paradís. Els qui el vam beure ens sentim fascinats pel seu plaent beuratge que homenatjava la taronja de La Safor. Això sí, sense arribar a conéixer les conseqüències erògenes promeses en la seua etiqueta. Diu el propi JM Borja en el seu web: “Els assegure que el mateix serveix per a unes febres de Malta que per a prolongar el plaer sexual. Es diu Licor del Paradís i és un beuratge fet a base de taronja, rom, ametles, malvesia i altres ingredients, més o menys secrets, que mesclara en el segle XV el poeta Ausiàs March. Aquest licor hauria fet enrogir a la meua paisana Lucrècia Borja i al son pare, el papa Alexandre VI”.

Els ontinyentins hem d'agrair-li, a més d'haver mantingut oberta contra vent i reformes la seua òptica en el Carrer Major, fer-nos partícips i còmplices de la col·lecció que va dirigir junt a amb Ignasi Mora: “La memòria col·lectiva. Retrats d'una ciutat”, en la qual va publicar el llibre Ontinyent 1881-1980, àlbum fotogràfic en el qual va quedar reflectida l'evolució social, econòmica i urbanística de la ciutat en els cent anys transcorreguts entre totes dues dates, i per al qual va comptar amb l'ajuda, del tot imprescindible, del cronista oficial d'Ontinyent, Alfredo Bernabeu Galbis, que no sols va buscar i va recopilar la fotos, totes interessants, sinó que els va posar peu explicatiu.

Conéixer l'ampli currículum i totes les manifestacions artístiques de José Miguel Borja com a polifacètic autor i emprenedor ha sigut al llarg del seu dilata i intensa vida, és possible i d'allò més interessant si es té a bé consultar-ho en www.jmborja.es