Danys colaterals de la dana a Ontinyent - loclar

Les conseqüències més terribles i irreparables de la dana la van patir més que ningú les 227 víctimes mortals i els familiars afectats per orfandats en distint grau. També els propietaris i empleats de negocis destruïts, els agricultors de camps arrasats, els comerços que no tornaran a obrir les seues portes. Això de danys col·laterals de la dana a Ontinyent” és, sens dubte, un titular cridaner, que no resisteix comparació amb tots els danys patits en els municipis arrasats, però he pretés pegar un toc d'atenció. Perquè –vaja casualitat—que haja d'eixir del Jutjat 2 de la nostra ciutat, per així haver-ho decidit el Consell General del Poder Judicial, la seua magistrada destinada temporalment a Catarroja per a fer-se càrrec dels assumptes ordinaris del Jutjat 3 la titular del qual, Nuria Ruiz Tobarra, és la que està instruint el sumari de la dana.

Sí, aquella de “pleits tingues i els guanyes”. Té molt de veritat, sobretot quan es refereix a la nostra ciutat. Perquè a les mancances --ben conegudes i denunciades -- d'unes oficines vetustes, insuficients, disperses i obsoletes informàticament, s'afig l'escassetat de personal. Els jutges que ací venen se'n van tan prompte com se'ls presenta l'ocasió d'aconseguir un altre destí. Maledicció també és que un pleit en els jutjats d'Ontinyent patisca una desesperant espera, que pot allargar-se mesos quan no anys i que, una vegada jutjat i vist per a sentència, esta pot tardar dos o tres anys. Si haver de superar eixe intricat dèdal judicial no és una maledicció… que vinga el ministre Bolaños i ho veja. Perquè, per més que no ho semble, per dedicar-se nit i dia a demonitzar a Feijóo i Ayuso, continua estant al capdavant del Ministeri –o misteri-- de Justícia.

El 7 de novembre, nou dies després de la dana, la secretària general del PSPV-PSOE, Diana Morant, declarava en TVE que el seu partit anava a donar suport als pressupostos de la Generalitat, “perquè s'incorporen totes les necessitats dels valencians”. Els qui segueixen el dia a dia de la política valenciana, apunten que els anuncis de Diana Morant no són fiables donada la seua volubilitat. Sembla ser que alguna cosa d'això té ja més que demostrat. Com ho va ser anunciar una moció de censura contra Mazón i després negar que l'haguera proposada. No va tindre vista en recolzar en les primàries per València al candidat que no les va guanyar. I a la seua insistent exigència que Mazón dimitira, igual que venia reclamant i vociferant tota l'esquerra, s'han trobat amb què qui continua sent president valencià s'ha tret un as de la mànega i ha pactat els pressupostos amb Vox.

L'encanallada política espanyola és, en gran manera, conseqüència directa dels plantejaments de Pedro Sánchez amb el seu “no és no” dirigit contra Rajoy. Va refusar qualsevol possibilitat d'entesa amb el PP, com el que podia haver fet en 2019. Una “grossen koalition” com la que ara mateix s'ha tornat a pactar a Alemanya, però va preferir enllitar-se amb Podemos, tot i haver-ho negat cada vegada que se li va preguntar en campanya.

Les generals de juliol de 2023 les va guanyar el PP, però sense vots suficients per a formar govern. Tampoc els tenia Pedro Sánchez, però a força de desdir-se, ignorar els seus compromisos, canviar d'opinió i criteri, amb la condició de seguir de president, ha cedit a les més fraudulentes exigències de Puigdemont, Junqueras i Bildu. Tot i això encara no ha aconseguit aprovar els Pressupostos de l'Estat. El problema d'Espanya –i Sánchez ha aconseguit que guanye el seu relat -- no és que el seu govern Frankenstein siga el pitjor del pitjor, perquè els dolents són el PP de Feijóo i Vox.

Quan més fort refermava el foc granejat contra Mazón -- fins amb l'ABC exigint-li la dimissió-- amb la jutgessa de Catarroja trepitjant-li els talons; amb manifestacions més concorregudes en les cròniques que en el recompte real de participants; amb crits i escarnis en cada visita, sense presència fallera al balcó de l'Ajuntament de València, l'assetjat president de la Generalitat ha encés el seu personal mascletà tancant un acord amb Vox.

La que s'ha armat. El més suau que se li ha dit és que ha signat el “pacte de la vergonya”. Poc, de moment, per al que li caurà per terra, mar i aire. En España Pedro Sánchez pot cedir i ho continuarà fent per molt espúries que siguen les contrapartides que li exigisca Puigdemont però el greu és pactar amb Vox. Per no parlar de les contradiccions que afloren en la mateixa taula del Consell de Ministres. Això sí, qui el pacta amb Vox és l'ultra, el feixista, el misogin.