L'anunci del conseller de Sanitat, Marciano Gómez, d'incentivar a aquells metges que decidisquen vindre al nou hospital d'Ontinyent, és una excel·lent notícia. Amb encertat criteri periodístic LOCLAR li va donar el major relleu tipogràfic en la seua anterior edició. Si Mahoma no va a la muntanya, segons una dita ben coneguda, la muntanya anirà a Mahoma. En aquest cas, en forma de gratificació pecuniària per als qui siguen capaces de superar manies i clixés, com que Ontinyent està lluny, molt lluny de la capital.

L'existència del serpentejant port de l'Olleria, el maleït traçat del qual es veia a penes eixies de Canals com una maledicció d'obligada penitència, va constituir una barrera de molt penosa superació. Raó i excusa per a no vindre a Ontinyent. I més si es tractava d'ocupar plaça de jutge o metge, dos de les professions que major nombre de desercions i renúncies van provocar, tan prompte van conéixer eixos professionals que el seu destí era la capital de la Vall d'Albaida.

Els 84 quilòmetres que separen Ontinyent de València van ser tortuosos pel maleït port de l'Olleria. 1992 no sols va ser l'any de les Olimpíades a Barcelona i l'Expo a Sevilla. Per als ontinyentins i habitants de les comarques centrals, va ser un excel·lent any per l'entrada en servei del túnel de l'Olleria. Han passat ja 32 anys des que fora obert i amb ell se'ns evitava el suplici, el més semblant al de Sísif, substituint la pedra del càstig per aquells 600 en què viatjàvem quan érem joves a indocumentats.

“Vindre a” no és el mateix que “haver de vindre a…” I eixe “tindre que” ha sigut la raó de la brevetat (acompanyada d'una apàtica desgana) de la seua estada ací. No sé fins a quin punt és llegenda el que va haver-hi jutges que ni tan sols van obrir la carpeta d'un expedient, perquè per a quatre dies d'haver d'estar per ací no era cosa de molestar-se a iniciar unes diligències que ell no anava a concloure. Així ens ha anat i ens continua anant.

Tindre un nou hospital, històrica reclamació dels ontinyentins, s'uneix el temor que una vegada inaugurat de veritat no puga comptar amb la plantilla suficient per a atendre tots els serveis que se'ns han anunciat atenent històriques reclamacions i aspiracions dels més de cent mil usuaris.

Que haja vingut el primer dia de l'estiu a Ontinyent el conseller Marciano Gómez, per a anunciar-li a l'alcalde, Jorge Rodríguez, el seu propòsit d'incentivar als metges que decidisquen vindre ací –i també a l'hospital de Dénia -- és una excel·lent notícia, que per si mateixa desmenteix eixe aforisme periodístic que les bones notícies no són notícia. I tant que ho són. I consegüentment mereixen aplaudiment i reconeixement. Ací té el meu, senyor conseller, juntament amb el meu desig que la seua proposta tinga un ampli ressò, com perquè vengen ací tots els professionals que l'hospital necessita per al seu adequat funcionament.

A més, HABITATGES MÉS BARATS. Una dels avantatges de les quals la nostra ciutat pot exhibir com a reclam, és el preu dels seus habitatges. Continuem sent una de les poblacions espanyoles que mantenen uns envejables preus en la seua oferta de venda de pisos i xalets. Res a veure amb els desorbitats increments que s'observen a València. Un habitatge en la capital, siga del barri que es vulga comparar, fàcilment poden duplicar a una altra de les mateixes característiques a Ontinyent.

És cert que, pese la diferència del preu dels lloguers, és escassa l'oferta a Ontinyent. La Llei de l'Habitatge aprovat pel partit de Pedro Sánchez i els grups d'ultra esquerra que li donen suport, ha tingut nefastes conseqüències i ha provocat una alça en el cost dels arrendaments. Una desastrosa iniciativa governamental, amb efectes contraris als pretesos. Alguna cosa semblança a l'obtingut amb la Llei del sí que és si, que per molt que s'ufanejara Irene Montero que amb ella es defensava a la dona, el que ha aconseguit ha sigut la posada en llibertat de més de mil violadors.

Incentivar la compra d'habitatges a la nostra ciutat poguera ser reclam afegit no sols als metges, sinó per a tots aquells que per poder treballar des de casa no tenen per què viure València i menys veure's obligats a pagar els especulatius i escandalosos preus als quals s'han posat els pisos en el cap i casal.

El 15 de maig del passat any, ja endinsats en la campanya de les autonòmiques i locals, el llavors president de la Generalitat Ximo Puig anunciava la posada en marxa del nou hospital d'Ontinyent. Inauguració ma non troppo, ja que va ser només la punteta. Han sigut necessàries altres inversions, més de sis milions d'euros per a quiròfans aportats pel govern de Carlos Mazón, per a acabar les obres i dotacions.