Amb el titular que encapçale estes línies no pretenc refer el d'una pel·lícula de James Bond dels anys seixanta. No. Tracte de posar de manifest el fet, feliçment repetit, d'unes joves que mogudes per un Amor –amb majúscules-- decidiren vindre a Ontinyent. Un gran Amor per Déu i a l'Església a través d'una comunitat religiosa, com la de les Carmelites de la nostra ciutat, a la qual s'han vingut incorporant en els últims anys.
A mitjan passat segle eren quaranta-dos les germanes que formaven la comunitat de les Mares Carmelites del Monestir de la Puríssima Sang de Crist, d'Ontinyent. La mort de tantes i tantes germanes, que no van ser reemplaçades, va anar deixant buides moltes de les seues cel·les, i la crisi vocacional que pateix l'Església Catòlica, que deshabita tants convents i monestirs de llarg a llarg de tota Espanya, va afectar també el Carmelo d'Ontinyent.
A propòsit de crisis vocacionals cal esmentar un altre cas, viscut i patit a la nostra ciutat, la supressió de la comunitat de Germanes de Sant Vicent de Paúl, que va deixar de prestar, a la fi de gener del 2017, la seua molt caritativa assistència a les persones asilades en el Sant Hospital Beneficència, després de segle i mig de presència ací.
La comunitat del monestir de les Carmelites d'Ontinyent hauria estat a la vora de la seua desaparició de no haver-se vist beneïda, gràcies a Déu, amb l'arribada de diverses joves que des de l'estat d'Apure, en el seu Veneçuela natal, han vingut ací quedar-se per a tota la vida. Dissabte passat, en una cerimònia emocionada i emocionant presidida pel pare Salvador Villota Herrero, prior provincial dels Carmelites, la germana Sor María Esperanza de la Santíssima Trinidad va fer a professió solemne de vots, apadrinades per Agustín Galbis Albert i Rosa Elizabeth Castillo Muaje, estant acompanyada de sa mare i un germà desplaçats ex profeso per a veure a la seua filla i germana en la celebració d'un compromís del tot vinculant envers Déu.
Amb sor María Esperanza són ja cinc les veneçolanes que s'han incorporat al convent d'Ontinyent. Gràcies a ella són nou les monges que l'habiten, cuiden, netegen i el viuen, sobretot, per a servir a la meditació i oració constant. De la universalitat de la comunitat és prova la procedència de cadascuna de les germanes. La priora és la mare Margarita Medina Armes, de Las Palmas de Gran Canaria, María Jesús Barahona Berzal, de Cincovillas, a Segòvia; María Lourdes Font Font, de Vila Real; María Pilar Ureña Vaello, de Cocentaina; María Gabriela Bordones Herrera, María Isabel Chirinos España; María Teresa Peraza Parra i María Esperanza Sánchez Gutiérrez, de l'estat d'Apure, a Veneçuela, mentre que Raquel Mejías Pérez procedeix de l'estat de Barinas, també de Veneçuela.
Vaig publicar en ABC un article diumenge passat, l'endemà de la professió solemne de vots de sor María Esperanza, del qual reproduïsc uns paràgrafs: “Conec des de criatura el convent de les quals a Ontinyent sempre hem anomenat afectuosament “dels mongetes tancaes”. Anava amb els meus germans majors de la mà del nostre avi matern per a visitar, en un parell d'assenyalats dies a l'any, a una cosina llunyana, que portava allí reclosa des dels anys trenta. Que va salvar la vida, pese l'assalt i crema del monestir a les mans de la turbamulta que en el 36 amb tanta obstinació es va dedicar a destruir i cremar quant ben religiós va tindre al seu abast. Va tornar acabada la guerra civil. La véiem sempre amb el rostre cobert per un vel, darrere d'una doble reixa que representava una mica més que el carisma del seu voluntari tancament.
Vaig tornar dissabte passat al convent de les Carmelites d'Ontinyent, mogut tant per la curiositat periodística com per compartir unes mateixes creences. Vaig quedar admirat per la força de la celebració, pels cants de les germanes, d'un tenor i un cor que donaven solemnitat a la cerimònia, amb el temps que semblava haver-se detingut a la porta del temple per a no molestar amb la seua pressa.
Arribat el moment de la litúrgia de la paraula, em va emocionar escoltar en les seues lectures el sigmatisme de familiars de sor María Esperanza, arribats des del seu estat natal d'Apure, en la malalta Veneçuela hui dia segrestada per l'usurpador Maduro i la seua criminal banda. Un sigmatisme que em va fer perdre el fil de la solemnitat per a portar el meu pensament al fet històric --histèric per a l'anterior president de Mèxic, de qui li succeeix, i altre majaderos podemites de la seua mateixa casta— com va ser aquella sensacional proesa protagonitzat per Espanya i espanyols, que en els segles XV i XVI van portar a aquell continent, entre altres preuats presents, la mateixa llengua i fe cristiana, que eren presents en la celebració dels vots solemnes de la germana María Esperanza.
Aquella la nostra mateixa religió portada a les noves terres, és la que en els últims anys es converteix en beneït retorn, ja que des d'allí han tornat al nostre país --cada vegada més descregut i menys practicant-- sacerdots i monges que en bona part han pal·liat la notable pèrdua de vocacions eclesiàstiques i monàstiques que ací patim”. I, en el cas del Carmelo d'Ontinyent, les joves que han vingut per a quedar-se ací, han renovat la saba de l'arbre més de quatre vegades centenari que és el convent i comunitat, que així podrà celebrar amb major ímpetu, il·lusió i propòsit donar gràcies a Déu pel 450 aniversari de la seua fundació.
Des de Veneçuela, amb amor, han arribat eixes cinc joves, ja convertida en mongetes, seguint com els Reis Mags l'estrela que els guiava el camí fins al Carmelo d'Ontinyent. Ací, on canten i resen en la mateixa fe cristiana i llengua que predicadors espanyols van portar a Amèrica a partir de 1492. Demà, festa de la Hispanitat, els homes i dones de bé celebrarem la trobada que va suposar l'arribada espanyola a aquelles terres. I serà raó, també, d'agrair que ens vinga d'allí tan bona gent.
