Discapacitats i felicitacions nadalenques - loclar

Segons anava creixent en els últims anys l’ús, primer del fax, després del correu electrònic i, sense solució de continuïtat, del telèfon mòbil i de la seua aplicació més estesa, el WhatsApp, anava disminuint de manera progressiva allò que antigament era un ús i un costum entre familiars, amics, socis, empreses, comerços i organismes: l’enviament de targetes nadalenques en les quals es deixava constància dels desitjos d’un bon Nadal i un pròsper Any Nou. No puc, ni dec, ni vull manifestar en esta última entrega del Carrer Major de l’any 2025 que no he rebut en estes festes de Nadal ni un sol christmas, perquè el meu bon amic Jorge Feo, fent realitat el seu ús i costum, ha tingut a bé fer-me’l arribar, tal com ha vingut fent-ho al llarg de tot el que portem d’un segle que ja hem consumit en el seu primer quart. De la seua mà, utilitzant ploma estilogràfica amb tinta verda, deixa constància dels seus desitjos, que no són altres que es complisquen en la meua família tots els nostres anhels i aspiracions. Es pot dir que es tracta d’un exemplar únic, tant pel que fa al remitent com a la seua felicitació, molt i molt d’agrair, de la qual vull deixar ací constància reconeguda.

Per a la seua felicitació, Jorge ha recorregut a una targeta que reprodueix una pintura de José Marcos dos Santos, que pertany a l’Associació de Pintors amb la Boca i amb el Peu. Antigament era freqüent que moltes de les targetes nadalenques foren obres d’estos artistes que, a conseqüència d’una invalidesa tan acusada que els impedia usar les mans, es valien de la boca i del peu per a crear les seues obres d’art. Fa temps vaig pensar —i ara comprove que estava equivocat— que estos pintors s’havien quedat sense una associació que els proporcionara ajuda mitjançant la comercialització de les reproduccions de les seues creacions. Tot allò que siga valdre’s per si mateixos, tot i una minusvalidesa tan traumàtica com no poder usar les mans, ens demostra que no hi ha persona —excepte en casos molt extrems de discapacitat molt severa— que, si se li proporcionen els mitjans i els suports adequats, no puga desenvolupar treballs i responsabilitats amb un alt nivell d’implicació i aprofitament.

Si hi ha persones que, valent-se de la boca i dels peus, són capaces de crear obres d’art que acaben comercialitzant-se malgrat el poc atractiu contemporani de les targetes de Nadal, en el meu cas és obligat, per la meua condició de president de l’Associació d’Amics, referir-me a la tasca que des de fa més de trenta anys du a terme el Projecte Trèvol per a fer possible una major integració sociolaboral de les persones amb discapacitat. Els millors divulgadors del que és i del que es fa al Projecte Trèvol són els mateixos usuaris, que amb la seua implicació, sentit de la responsabilitat i autoestima demostren, en les empreses i organismes que tenen a bé obrir-los les portes, la seua vàlua i vocació de compliment de les seues tasques, contribuint, a més i de manera molt notable, a crear un molt bon ambient de treball. Emociona escoltar l’usuari que explica com se sent de feliç i content per haver aconseguit el seu primer lloc de treball. Aprofite per avançar als qui amablement llegeixen estes línies que, des de l’Associació d’Amics, llançarem a primers del nou any —en el qual els desitge que es complisquen tots els seus anhels, projectes i propòsits— una campanya de captació de socis amb la finalitat que l’amistat siga també complicitat i ajuda en el propòsit de fer realitat la integració de persones amb discapacitat en empreses i organismes, els directius o representants dels quals es distingixen per la seua millor voluntat i disposició per a contractar-les.

Per a donar testimoni de l’agraïment del Trèvol a eixos empresaris i organismes, el passat mes de maig vam celebrar el primer sopar d’homenatge, en el qual se’ls va lliurar el segell que acredita que són empreses implicades a facilitar treball a persones amb discapacitat. Un segell que reprodueix l’original creat expressament pel pintor Antonio Ferri, que, a més, va tindre a bé signar cadascuna de les cent còpies que vam reproduir de la seua obra titulada Trèvol solidari. Un sopar que tenim previst repetir el pròxim mes de maig i que ens permetrà —Deo volente— tornar a demostrar l’agraïment de la gran família del Trèvol a tots aquells que fan possible que continuem creient que és possible fer una comarca millor en tots els sentits, en la mesura que uns i altres estiguem disposats a arrimar el muscle perquè així siga.

Este mateix reconeixement és permanent per a la Mancomunitat de Municipis de la Vall d’Albaida, que ens acull, ara presidida per l’alcalde d’Alfarrasí, Ismael Sanvíctor Vidal.

Torne a referir-me a les felicitacions nadalenques. La facilitat per a enviar-les per WhatsApp propicia que el telèfon mòbil no deixe passar ni un minut sense avisar d’un nou missatge, amb música inclosa, copiada d’un altre rebut anteriorment d’un altre remitent. Amb creacions artístiques i altres que no ho són tant. Unes i altres contribueixen a fer realitat i incrementar un tràfec internauta en què una hiperinflació de felicitat va i ve amb molts més destinataris que els de la frustrant pedrea d’una loteria que, un any més, va decidir ignorar els molts propòsits als quals pensàvem dedicar els euros que ens anaven a tocar. Va passar la sort i vam decidir conformar-nos amb la salut.

Amb la bústia del mòbil a vessar i sense temps per a respondre totes les felicitacions rebudes, aprofite l’hospitalitat d’estes pàgines de LOCLAR per a fer arribar als nostres lectors els desitjos d’unes molt bones festes de Nadal.

Unes festes que ens faran sentir millor si no deixem de pensar de quina manera i forma farem aflorar el millor de cadascun de nosaltres, de manera que siguem capaços de fer, i no només de desitjar.  Per un feliç i solidari 2026.