Fa cinc anys el meu germà Miguel va entregar a l'alcalde d'Ontinyent, Jorge Rodríguez Gramage, una carta que no va obtindre resposta, en la qual donava compte de l'acord aconseguit per l'alcalde Vicente Gironés Mora amb els nostres pares, Joaquín Torró i Carmen Micó, perquè cediren els metres quadrats suficients del bancal de la Creu, pertanyent a la finca coneguda com La Serafina, amb la finalitat d'ampliar el camí de la Costa i procedir al seu primer asfaltat sobre el ferm de terra i pedra calcària. A canvi d'eixa cessió, l'Ajuntament acceptava --com a única contrapartida plantejada per la propietat-- alçar una creu en aquell mateix lloc, on es bifurquen els camins i el terreny que queda entre tots dos era i és conegut com a “bancal de la Creu”, explícita referència a la creu de terme que allí va existir i que va ser destruïda en 1936. 

A la fi del passat mes d'octubre, la regidora de Medi Ambient, Sayo Gandia, es va posar en contacte amb el meu germà Miguel – propietari de La Serafina -- plantejant-li la cessió dels metres suficients en el mateix punt on en el seu moment ja es van donar i que, contravenint el pacte, es van destinar a col·locar contenidors d'escombraries i reciclatge, amb tot el que això va suposar d'agressió mediambiental i estètica al paisatge. Enlletgit, a més, per culpa dels desaprofitaments depositats, quan no llançats de qualsevol mode, com els llançats des d'un cotxe en marxa per incívics elements. Ara, en l'espai que es pretén guanyar, es vol ampliar i perimetrar l'espai de contenidors per a adequar-lo a noves disposicions sobre contenidors del fem. Va comentar la regidora de Medi Ambient, a mode de subtil advertiment, que en cas de no arribar-se a un acord l'ajuntament podria recórrer a l'expropiació de quants metres els tècnics consideraren necessaris per a eixe espai de contenidors.

Jo no tinc més art ni part en eixe bancal, ni en La Serafina, que no siga el dictat per l'afecte que li tinc a aquelles terres. Afecte nascut del record que, gràcies a Déu, no ha oblidat els temps d'una infància allí gaudida juntament amb els molts germans que érem, set homes, i que hui dia només lamentem la mort del molt volgut Alfredo. No soc propietari, però no puc per menys que posar-me davant el teclat per a escriure estes reflexions. Per a denunciar i lamentar l'incompliment per part d'un ajuntament franquista, que va oblidar el compromís verbal del seu alcalde amb els nostres pares. Incompliment també per part dels qui estant ja en democràcia --vull pensar que per no tindre coneixement del mateix-- tampoc van fer realitat. Que ara, després de saber-se el que en el seu moment es va acordar, i de conéixer-se la història del propi bancal amb nom propi com “de la Creu”, es pretenga fer una zona de contenidors de majors dimensions, pense que és un error que podria ser fàcilment evitable.

En un document finals del segle XIX, “Itinerari dels camins veïnals existents en el terme municipal d'Ontinyent” es detallen les seues denominacions, característiques i distàncies. Val la pena reproduir alguns paràgrafs que aporten cuiriosa informació: “1a) Comença a la cantonada de l'Est del molí del Carril i contínua paral·lel al riu Clariano fins als set-cents metres fins a arribar al pont de la Costa on travessa el riu. 2a) Una altra secció de 76 metres en la costa. 3a) Contínua ascendint fins a arribar a Mirambé amb una longitud de… (en blanc). 4a) Als 90 metres de l'anterior punt es troba l'entrada del tejar de la Creu. 5a) Partint d'aquest punt als 160 metres es troba la Creu on es queda a l'esquerra el camí de la Escaralola (sic) i cova de la Sotamaña, 160 metres. 6a) Una altra secció de 244 metres fins a arribar a la caseta d'Esparza del teuler de Vicente Mollá….”

Vista tan curioses anotacions, així com el que reté la memòria dels veïns de la Costa, aquella creu de terme és un referent que mereix ser recuperada en el concret lloc del qual parlem. Insistir a mantindre en eixe punt els contenidors de fem i ara, a més, ampliant-lo, sent tants els terrenys pròxims –alguns d'ells llocs a la venda -- que podrien allotjar-los sense menyscapte de la història i el paisatge d'aquest encreuament de camins, mereix una reflexió i un més que oportú canvi de criteri. O no, senyor Alcalde?