El mes de juny de 2022 en aquest mateix espai vaig publicar un “Carrer Major” amb el títol “Basuras y bancal de la Creu”, en el qual cridava l'atenció sobre les circumstàncies carregades d'història que envoltaven un bancal del nostre terme, situat a pocs metres d'on acaba la Costa, en el camí de l'Ombria, prop de la finca coneguda com Mirambé i el teular del Mosso. Un bancal amb nom propi, el de la Creu, tal com està arreplegat en diversos documents, com un de finals del segle XIX en el qual es detallen les distàncies del camí de l'Ombria.
Repetiré la història que ja llavors vaig comentar. Era pels anys de l'alcaldia de Vicente Gironés Mora quan es van escometre, entre altres iniciatives urbanitzadores de carrers i places, moltes d'elles encara de terra, la millora d'alguns camins rurals. El camí de la Costa va meréixer suficient interés com per a ser ampliat en els trams en què es va poder fer sense grans desmunts laterals, a més de rebre per primera vegada una capa d'asfalt, la qual cosa suposava dir definitiu adeu a les pedres, sots, graves, pedres... que constituïen l'ampli catàleg del material i característiques que estava fet el ferm de la calçada.
La seua ampliació, escomesa a principis de la dècada dels setanta del passat segle, requeria una xicoteta expropiació del ja citat bancal. I l'alcalde es va dirigir als propietaris d'aquell bancal, el de la Creu, per a aconseguir la cessió d'uns metres. Basava la seua petició en l'avantatge que suposaria per a tots els veïns i usuaris les d'ampliació i millores i asfaltat. El bancal formava part de la caseta La Serafina, que va heretar ma mare que, com a boníssima persona que era, i amb el suport del mon pare, no van posar cap pega a la pretensió de l'alcalde i, abans bé, van entendre que havien de contribuir a la millora d'aquell camí i més si deixava de ser l'incòmode i trepidant pedregar que durant tota la vida van haver de patir quants transitaven per ell.
Havia existit en el vèrtex d'aquell bancal, a meitat dels dos camins que allí es dividien, una creu de terme que com molts altres símbols religiosos va patir un atàvic atac en 1936. Els meus pares van suggerir a l'alcalde que si s'escometien eixes obres i ells cedien els metres que se'ls demanaven, seria d'allò més convenient que es reposara la Creu que allí va haver-hi durant decennis. Li va semblar bé a l'alcalde aquella contrapartida que, per altra, era la més assenyada per als interessos municipals, comprometent-se al fet que en breu una creu seria alçada en el mateix lloc en què es trobava la desapareguda. Un amistós acord que, d'altra banda, evitava al consistori la sempre farragosa paperassa tendent a aconseguir l'expropiació d'uns terrenys, a més d'haver de fixar una quantitat compensatòria.
L'Ajuntament va ocupar el terreny, per mitjà d'una brigada d'obres que va donar un bon mos al bancal de la Creu, sense que cap paper oficial o timbrat plasmara l'acord verbal subscrit entre l'Alcaldia i els meus pares, fiades com van quedar totes dues parts en què la paraula donada no necessitava de més documents que quant significa estrényer-se les mans. Cras error, com es veuria passats uns anys i havent mort Vicente Gironés. Verba volant scripta manent és una sentència llatina d'allò més certa i apropiada al cas que comente. Les paraules volen, l'escrit roman. Perquè el bancal de la Creu sí que va veure retallada la seua superfície però sense que en cap moment una creu s'alçara per a tornar a donar ple sentit a la denominació d'aquell paratge.
Passats uns anys, uns quants des que recuperàrem la democràcia, l'Ajuntament va decidir col·locar uns contenidors de fem i altres per al reciclatge d'envasos, vidres i paper en aquell mateix lloc aprofitant el terreny guanyat. Els meus pares, Joaquín i Carmen, van lamentar l'ocupació de l'espai que van cedir al consistori sense més contrapartida que li reposició de la Creu de terme que mai es va dur a terme.
Després de la seua mort, els seus fills acordem que la casa Serafina, a la qual pertany el bancal de la Creu, passara a ser propietat del nostre germà Miguel que la cuida amb especial estima.
Han passat molt anys, massa, des que es produïra aquell amistós acord. Verba volant cal recordar ara, mig segle després de l'acord, perquè servisca de pràctic exemple, a més d'advertiment de quant aconsellable és que per a constància de les parts contractants i tercers, quant es pacte quede referendat en un paper. I si és una compareixença davant d'un notari, molt millor. Hi ha més coses que comptar del bancal de la Creu, però ja serà la setmana vinent perquè l'espai no dona per a més.
