El cardenal Joan Baptista Benlloch i Vivó, per a la immensa majoria d’ontinyentins, és un perfecte desconegut; com a molt, l’associen a una concorreguda avinguda de València. Pocs sabem de la intensa relació i estima que mantingué amb la nostra ciutat fins a considerar-lo, en paraules de l’arxipreste Rafael Juan Vidal, “como hijo de Onteniente”.
La corporació municipal, en justa correspondència, li concedí els màxims honors. L’ajuntament d’Ontinyent -“queriendo rendir pleito homenaje al eximio Prelado”- va aprovar en sessió plenària, celebrada el 27 de maig de 1922, “por aclamación, rotular la plaza vulgarmente llamada de Sto. Domingo, con el nombre de Plaza del Cardenal Benlloch”. També  el primer dia de juny 1923 acordava declarar-lo fill adoptiu i predilecte -juntament amb el comte de Torrefiel- “en justa recompensa a las muestras de cariño y unción apostólica que ha tiempo viene prodigando con paternal solicitud, a las autoridades de esta población tanto Civiles como eclesiásticas y al vecindario en general, afianzando con tal loable proceder la paz entre estos habitantes.”

El cardenal estava tan agraït per aquelles distincions honorífiques que el 27 de juliol d’aquell any va presentar a la corporació un plànol del projecte que convertia en jardí “la plaza que lleva su nombre”, una urbanització que ell sufragaria.

Les contínues visites a Ontinyent obeïen a l’estat de salut del cardenal. En aquells anys la hidroteràpia estava de moda i ell se sotmetia a una cura medicinal com a remei de la dolència diabètica que patia en el balneari de “La Salut” -inaugurat també en 1904 i anunciat en la premsa de l’època, com “la meca de los diabéticos”. En diverses ocasions, la revista parroquial “La Paz Cristiana” anunciava la seua vinguda “a tomar las aguas que tanto le prueban”.

Benlloch va participar de manera entusiasta en els actes extraordinaris de benedicció de les noves andes per a la Puríssima “todas de plata de ley” -valorades en 25.000 pessetes-. Era una persona afable, accessible a tots, de qualsevol condició social. Ell mateix reconeixia que “de tal manera me he entregado a vosotros, que si no desdijese de la alta dignidad que ostento, me obligaríais a cantar albaes”. La bonhomia del cardenal no era obstacle per a lluir les vestimentes pròpies d’un príncep de l’església. En les processons pels carrers d’Ontinyent vestia amb capa cardenalícia i birreta de color púrpura pròpies de la seua alta  condició eclesiàstica.

Com a bon valencià, el cardenal era un gran aficionat a la música -ell mateix tocava el piano- i sabedors de la seua passió les bandes  de la nostra ciutat interpretaven selectes peces musicals en l’alqueria propietat de Don Blas Guzmán Pérez de Lema, ubicada en la partida de Caputxins, on ell s’allotjava quan venia a Ontinyent. 
Ara fa cent anys, el 14 de febrer de 1926 va faltar el prelat Joan Baptista Benlloch; la diabetis va ser la causa de la mort. Mesos després, el 22 d’agost, les autoritats municipals inauguraven el monument dedicat al cardenal Benlloch situat en l’antiga plaça de Sant Domingo. Estava construït a base de roques d’estalactites recobertes de vegetació; mesurava 8 metres i estava coronat amb motius propis de l’escut del cardenal i una creu d’arquebisbe amb dos travessers. 

L’amic Pepe Gandia Calabuig -tot un estudiós del període- m’informava que la nit del 19 al 20 de febrer de 1936 elements exaltats d’esquerres destrossaren part del monument. Tot seguit, les autoritats municipals redenominaren la plaça en honor al polític republicà Pi i Margall. En acabar la Guerra Civil va ser batejada amb el nom de José Antonio -a seques- “el eterno ausente” i fundador de Falange. Hem de destacar que els ontinyentins hem fet cas omís dels canvis toponímics i sempre hem conegut la plaça com a “Santo Domingo”. Des de la Transició Democràtica és el seu nom oficial.

Hui en dia, el cardenal Benlloch per als ontinyentins és un perfecte desconegut. Moltes poblacions valencianes conserven el seu record i tenen dedicades vies públiques al prelat valencià. Em pregunte, cap la possibilitat de recuperar la seua memòria dedicant-li un xicotet monòlit o placa en aquella plaça? Resulta curiós que el comte de Torrefiel -nomenat fill predilecte junt a Benlloch- mantinga la denominació d’una gran avinguda i el cardenal, no. Conste que no entra en la meua consideració demanar una via pública al seu nom.