“L'objectiu final, principal i primordial que jo tinc com a ministre d'Unió Europea és l'oficialitat del català a Europa”. Ho ha dit el ministre d'Afers exteriors del Regne d'Espanya, José Manuel Albares, al principi d'esta setmana. No és un fake, ni un més d'eixos muntatges difícilment detectables de suplantació de personalitat per les possibilitats que ofereix la intel·ligència artificial. Tampoc és un 'bulo', encara que meresquera ser-ho.
No, es tracta de declaracions d'un ministre amb les quals tracta de compensar a Puigdemont els disgustos d'una amnistia que encara no li ha arribat. Però que li arribarà. O no Pumpido Conde? O sí Conde Pumpido? Tant Conde com Pumpido i els seus còmplices/col·legues compliran fidelment el que els diga Pedro Sánchez, i constitucionalitzaran quant siga necessari per a validar la redemptora llei, que el president del Govern es va comprometre a regular per a regalar al pròfug de Waterloo com a contrapartida pels vots dels set diputats del seu grup. Tots ells amb la daga disposada per al que faça falta a l'hora de votar a favor, o no, de Pedro Sánchez en el Congrés.
Amnistia i oficialitat del català. Per este ordre, però amb igual urgència. Aparentment no passa res més urgent a Espanya. I tant com passa, per més que a la creixent insensibilitat social i política del paisanaje tot li la porta al pairo. I ja no és si més no motiu de repudi que set ministres, sens dubte ociosos i desocupats, hagen acceptat substituir el temps que haurien de dedicar a les seues obligacions a dedicar-lo a alguna cosa que el mateix pot ser jurat, equip d'investigació, cort justiciera o tribunal inquisidor, dedicat a determinar quins mitjans de comunicació ho són i podran continuar sent-ho, i quins altres són productors de fang i, per tant, mereixedors de voladura, com el franquisme va fer amb el diari “Madrid”.
Set ministres, set. Tants com els pecats capitals. Però no pot per estar dedicat en cos i ànima a complir el seu “objectiu final, principal i primordial que a Europa el català siga llengua oficial”. De no haver sigut per eixa imperiosa urgència, també formaria part de l'equip ministerial de caça fantasmes.
La ministra Alegria –eixe és el seu cognom i per no una altra raó l'he de nomenar així-- es va limitar a informar que «el pla té un objectiu clar, que és millorar la qualitat democràtica, i per tant la transparència. I ací, per descomptat, entrem tots». No cap més sarcasme en vint-i-tres paraules, inclosos articles i conjuncions. Que el govern més opac, el que menys permet als periodistes fer preguntes, i si les fan en molts casos no hi ha resposta, se n'orgullisca de “millorar la qualitat democràtica i, per tant, la transparència” és una irritant burla, una pestilent candonga.
I com no han incorporat al ministre que descarrila en insultar i se li paren els trens, sent com és el que ja compta amb un equip d'assessors perquè repassen el que d'ell es diu en els mitjans de comunicació? Quina manera de desaprofitar els seus notables coneixements!
Parlant del català i l'obcecació independentista per imposar-lo a Europa, seria convenient reparar en les paraules de Joan M. Serra Sala, professor i geògraf, autor de l'estudi “L’ús parlat del català”, que en declaracions a “El Periódico” ha dit algunes veritats que seria convenient tindre en compte pel que a l'ús del valencià es refereix. Com que “el català ha tornat a l'escola, però suspén en ús social”. O que “som –i en el seu recompte també ens fica als valencians—deu milions de catalonoparlants potencials, que saben català, però només 5,8 milions el parlen”.
Prenguen nota aquells que volen imposar “la nostra llengua” encara que siga amb calçador, algunes més de les conclusions: “El català ha passat de ser la llengua del país per a ser la dels independentistes”. “Si no es trenca la tendència actual podria ocórrer que dins de cinquanta anys la població que parle català se situe entre el 20 i el 25%, com ocorre amb el gal·lés”. “Hem de tornar al fet que el català siga d'integració, perquè la immersió, que va funcionar en els 80 i 90, és ara un fracàs”. “A les aules no s'ha d'ensenyar com un tràmit, perquè si no, després, no formarà part de les seues relacions personals”. Reflexions que tant valen per als qui considerem el valencià llengua amb pròpia personalitat –i advertim de l'error d'imposar-lo sense possibilitat d'elecció a les aules -- com per als qui l'entreguen com a ofrena en l'altar de la catalanitat.
A la vista del revelador estudi Serra –cas d'haver-ho fet Tezanos el català el parlaria el cent deu per cent de la seua població – la solució que més plau a l'independentisme puigdemoníac és l'oficialitat del català a Europa. Objectiu “final, principal i primordial” a despit de tants problemes com tenen dels nostres agricultors (als quals se'ls impedeix l'ús de plaguicides que sí que els permet a països tercers que ens envien els seus productes en desigual competència). O els que pateixen els nostres empresaris tèxtils, agobiats pels costos de l'energia, les exigències i urgències mediambientals, a les quals cada vegada més els resulta impossible adaptar-se, a més de tindre competir amb importacions asiàtiques amb irrisoris aranzels.
Res d'això ocupa i preocupa el ministre d'Afers exteriors que, molt ficat el seu paper de ministre d'Unió Europea, es dedica a tractar de convéncer als seus col·legues d'alguna cosa així com que “Europa no serà si no parla català”. Senyor Albares, amb el respecte que em mereix, que és cap, que li donen botifarra.
