La condició humana és ben contradictòria; som capaços de manifestar conductes altruistes amb les persones necessitades i, també, d’exercir extrema violència. Hui escriurem de l’abnegada i generosa conducta que observaren els ontinyentins la nit del 22 de desembre de 1922 quan un comboi militar s’estavellà en l’estació de ferrocarril i com la seua acció va ser premiada pel monarca Alfons XIII amb el títol de ciutat “molt caritativa” el 16 de febrer de 1924. Ara fa just cent anys.
Molt s’ha escrit sobre les causes de l’accident ferroviari, la notícia del luctuós succés omplí les pàgines de la premsa de l’època. El comboi d’onze vagons que transportava el regiment “Vizcaya” amb destinació a Alcoi, sense cap control, costera cap avall, es va estavellar contra  locomotora que estava estacionada en una via de l’estació.  El fred i la foscor d’aquella nit d’hivern va dificultar el rescat de les víctimes; no hi havia enllumenat en el lloc del fets i amb l’ajuda de la claror de les  llanternes es van localitzar els ferits que demanaven auxili. La imatge era impactant: cossos destrossats  entre les restes del tren,  fustes i ferros segaren les vides de 12 militars i feriren de diversa consideració a d’altres 54.
Es procedí a l’evacuació dels accidentats; els pocs automòbils existents i els carruatges acudiren a l’estació. Els metges de la localitat (Alfredo Montés Borredá,  Cándido Domínguez Mengual, Luis Mompó Marcos, Enrique Cerdá Micó, Rafael Rovira García, Carlos Bonastre Iranzo i Lisardo Miquel Maylín), segons indicava l’acord de l’ajuntament del 15 de juny de 1923, foren proposats per a la concessió de la creu de Beneficència  per la “diligencia y abnegación dignas de todo encomio, quienes asistieron para su curación a los soldados salvando a muchos de ellos de una muerte segura.” En canvi, el personal d’infermeria -els anomenats practicants- que també va participar en les cures sanitàries (Roberto Martínez, José Vidal, Marcelo Albert, Alfredo Bernabeu i Ramon Mora) no va obtindre cap reconeixement oficial.
La veritat és que tot el veïnat va oferir ajuda. El Sant Hospital estava desbordat pel gran nombre de ferits i moltes cases particulars els acolliren. Les monges de la Caritat que regentaven la institució benèfica multiplicaren esforços per confortar els accidentats. De fet, la superiora Sor Josefa Lizarralde va ser distingida amb la Creu de Beneficència i, posteriorment, la corporació republicana presidida per l’alcalde Paco Montés (18 de setembre de 1935) la va nomenar Filla Predilecta i Adoptiva de la ciutat d’Ontinyent; una excel·lent candidata per a denominar una via pública. El pergamí que acredita la concessió d’aital honor es conserva en les dependències de l’ara anomenada Beneficència. En ell, també es reconeixia l’actuació humanitària i “sus desvelos y sacrificios en pro de los ancianos, niños y enfermos” durant més de cinquanta anys.
Dies després de l’accident, l’ajuntament ontinyentí va sol·licitar el reconeixement col·lectiu per la tasca humanitària realitzada  “a fin de que el Gobierno acuerde una recompensa para la Ciudad si lo considera justo, habida consideración a no ser posible formular propuesta alguna en favor de determinadas personas, por ser en gran número las que se distinguieron en aquellos momentos”. El 17 d’agost de 1923 -setmanes abans de produir-se el colp d’estat del general Primo de Rivera- la diputació provincial  de València, a instàncies del diputat de Manuel Simó Marín, va sol·licitar al govern de Sa Majestat la concessió del títol a la ciutat de “Muy Humanitaria”.
Transcorregueren els mesos i, per fi, el 17 de febrer de 1924 la Gaceta de Madrid (l’antic BOE) publicava el reial decret. L’endemà la corporació municipal ontinyentina es reunia en plenari aprovant la celebració d’actes extraordinaris celebrant l’atorgament  del títol honorífic. La transcripció literal del telegrama rebut era la següent: “Queriendo dar prueba de Mi Real aprecio a la ciudad de Onteniente (Valencia), que tan humanitariamente se portó en la noche del 22 de diciembre de 1922, con ocasión de la catástrofe ferroviaria allí ocurrida, Vengo en concederle EL TÍTULO DE MUY CARITATIVA. Dado en Palacio a diez y seis de febrero de mil novecientos veinticuatro”. El document indicava que la reial ordre comptava amb també amb l’autorització   del presidente del directori militar, Miguel Primo de Ribera y Orbaneja.
Certament, s’havia produït un canvi amb la nomenclatura de la distinció honorífica sol·licitada: “Molt humanitària” per “Molt Caritativa”. L’arxipreste de Santa Maria, Rafael Juan Vidal, argumentava que l’altruisme, l’amor de l’home per l’home tenia límits. En canvi, la caritat era un do divinal: “tan grande, infinita y fecunda, como Dios mismo”. 
En aquelles setmanes, mentre es preparaven els festejos extraordinaris, no tot van ser bones notícies per a la ciutat. El 7 d’abril de 1924 un nombrós grup de veïns residents en els Alforins presentava una instància “para que se acuerde la segregación del término municipal de Onteniente de la partida de los Alhorines para constituir nuevo municipio, bajo el título de Fontanares”. Començava un procés d’emancipació que va culminar el 5 d’agost de 1927. Però açò és altra història que contar...