No, no em referisc amb això de la sacsada al suggeriment de la qual ens vam fer ressò en estes pàgines fa dues setmanes, en donar compte de la iniciativa de dos veterans festers en suggerir la creació de la Confraria del Santíssim Crist de l'Agonia. Una possibilitat que, en dir d'ells, no ha tingut –com es temien—l'acollida suficient perquè fora l'impuls inicial, per la qual cosa convé oblidar-se d'ella fins al moment –si és que arriba – en què uns altres ontinyentins la facen seua i la vulguen desenvolupar amb major fortuna.
“S'equivoquen eixos festers amb la idea de la confraria”, em deia un andero de llarga tradició familiar, perquè hi ha coses que ens resulten, almenys per a mi, incomprensibles.

Enguany, en què es diu s'ha incrementat en tres-cents el nombre de festers i que han passat a formar part d'unes festes que celebrem “en honor del Santíssim Crist de l'Agonia”, resulta que la Pujada a Santa Ana ha resultat prou deslluïda, tant per l'escassa presència de festers com de fidels. O no vas vore els buits que hi havia a l'esplanada en la qual altres anys no cabia ni una ànima? I parlant de la Setmana Santa d'Ontinyent, quants confrares resisteixen i prenen part de la Processó del Sant Soterrament, abans d'allò més concorreguda? Una confraria més, per molt que fora la del Crist de l'Agonia, no té sentit ara com ara”.

L'andero va voler afegir al que s'ha dit sobre la nonnata confraria, una reflexió amb el prec que em fera ressò: “No sé si t'han comentat i saps la decisió de la nova Junta de la Societat de Festers, d'introduir una novetat en la Baixada del Crist d'enguany al seu pas per la plaça de Baix. Una vegada va eixir la imatge del Pont Vell, es va apagar l'enllumenat perquè la processó i el Crist només quedaren il·luminats amb la llum de ciris i torxes. El problema amb el qual ens trobem, i que per fortuna va ser detectat a temps, va ser que la imatge del Crist anava a entropessar amb una de les grans llums decoratives amb centenars de bombetes, que s'instal·len per a Festes i que creuava de costat a costat de la plaça, la qual cosa ens va obligar a baixar les andes i amb els avantbraços passar-la per davall de l'imprevist obstacle, d'altra banda difícil de veure per l'apagada de llums. Però és que, als pocs metres, també hi havia una altra d'eixes decoracions i va caldre repetir la mateixos operació de descens i alçat del tron. És un problema al qual també ens enfrontem durant la solemne Processó del diumenge, perquè no tots els adorns lluminosos estan a la mateixa altura i només que estigueren deu centímetres més alts no hi hauria problema.
Quan passa el Crist pel Porxet una salva d'emocionats aplaudiments el rep. També se'ls escapa als fidels un ai perquè, per molt que siga la cura dels anderos en alçar les andes per a tornar a posar-les als seus muscles, resulta poc menys que impossible que no es produïsca una sacsada de la imatge. Si ja resulta difícil el baixar-la i alçar-la, haver de repetir-la per eixos obstacles, que són fàcilment salvables, és una cosa que se li pot posar remei amb un poc de bona voluntat, perquè a cap andero li agraden eixes sacsades. Una vegada dits eixos raonaments i suggeriments, deixe constància per si, a qui li correspon, decideix prendre les mesures que eviten que el problema torne a repetir-se i com menys sacsem al Crist, molt millor.