El 8M, Dia Internacional de la Dona, és ocasió propícia per a unir-se a totes elles en l’exigència del reconeixement de tots els drets. Tots. Fins i tot el dret a ser respectada si, per exemple, manifestara la seua voluntat de fer-se monja. Monja a aquestes altures del segle? Doncs sí. Hi ha joves que així ho han decidit i haurem de respectar-les, llevat que algun talibà o talibana pretenga oposar-s’hi perquè així li ix del turbant o del burca.
No conec Silvia Abril més que per unes declaracions que m’han reenviat via WhatsApp, en les quals mostra la seua sorpresa perquè hi haja joves a qui els done per seguir Jesucrist, tal com sembla que ocorre en la pel·lícula Los Domingos. Pel·lícula que, faltaria més, i ara amb més motiu, vull veure com més prompte millor, superant les meues reticències a veure determinades produccions que s’emmarquen en allò que s’anomena “cinema espanyol”, que tenen poc de cinema i menys d’espanyol, si no és propaganda proesquerra, això sí, gratificada amb quantioses ajudes i subvencions que, amb escassa o cap fiscalització, es concedeixen des de l’administració de l’Estat per meres afinitats, lleialtats i/o complicitats polítiques. El fet que no poques d’aquestes pel·lícules ni tan sols arriben a estrenar-se o que no superen la setmana en cartellera no té cap importància, perquè més que el guió el que interessa és la subvenció.
No fa falta llegir llibres de sants per a conéixer biografies que ens sorprendran per l’entrega als altres. I ben segur que si alguna d’aquestes “vides exemplars” arribara a conéixer-les Silvia Abril, potser en el futur es mostraria més respectuosa amb el que diu i amb la manera de dir-ho.
Em van contar una història en què la protagonista era una monja. En una residència d’ancians del nostre Ontinyent va ingressar una dona als pocs mesos d’haver enviudat. Els seus nebots, els únics familiars que tenia, en no poder atendre-la pensaren que estaria millor cuidada en aquelles modernes instal·lacions que per a la tercera edat s’havien obert mesos abans. Desallotjada de la que havia sigut sa casa durant més de seixanta anys, no s’acabava de fer a la idea de viure en aquella nova residència, però a contracor ho va acceptar.
Els dies, mal que bé, els passava amb llargues estones davant del televisor, amb alguna becada intermitent, i amb alguna conversa distesa amb altres residents. Amb l’arribada de la nit, la soledat encara l’angoixava més del que ja ho feia durant el dia. I era tal el seu neguit que, per véncer l’insomni, va ser necessari recórrer a tota classe de somnífers, que no sempre donaven resultat.
Un nebot, que la visitava setmanalment, va conéixer el progressiu deteriorament d’aquella dona mal descansada i pitjor dormida, i va decidir buscar-li lloc al Sant Hospital, atés en aquells anys per les Germanes de la Caritat de Sant Vicent de Paül. Va tindre sort i la tia Rosario va acceptar el trasllat. I no tardaria gens a agrair el canvi.
Aquella mateixa nit, ja ficada al llit, tenia al seu costat una monja, una dona que uns anys abans havia fet cas a la misteriosa crida de “vine i segueix-me”. Allò que en diuen vocació. Havia professat en aquella orde religiosa, de tan grat record per als ontinyentins. La monja, sabent del neguit d’aquella dona, va agafar la mà que asomava per sota de la manta, la va acaronar entre les seues i li va preguntar si volia resar. Va dir que sí. I no havia arribat a la tercera avemaria quan va veure que la tia Rosario ja s’havia adormit. Això va ocórrer la primera nit en què no havia pres cap somnífer.
La història es va repetir nit rere nit durant els dos anys següents, els últims en què, al nostre Sant Hospital, que ara anomenen La Beneficència, van estar les monges. L’orfandat que va produir la seua marxa la van notar, i molt, les persones allí asilades; entre elles la tia Rosario, que va morir quan estava a punt de complir noranta anys, dues setmanes després que les monges hagueren marxat.
Celebren i festejen les dones el seu Dia Internacional. I que ho facen segons siga el seu propòsit i el seu afany reivindicatiu. Jo m’abstindré molt de dir res més que felicitar-les i desitjar-los que aconseguisquen tot allò que es proposen i reclamen. Però sí que hauran d’admetre totes les Silvia Abril, i tots els que amb ella celebren els seus acudits amb ínfules dogmàtiques, que molt més profitós seria per a les dones denunciar i condemnar les actituds de tots aquells masclistes que per ací continuen intentant imposar els seus capricis, aiatol·làs que també tenim entre nosaltres, però molt més encara en aquells països on, amb total menyspreu i indignitat cap als seus drets més elementals, una dona pot perdre la vida —recordem Mahsa Amini— per portar mal ajustat el hijab.
Allí mateix on maltractar un camell té una pena més severa que lesionar una dona. Davant aquestes aberracions resulta del tot ominós, estrepitós i covard el silenci de totes les altres Silvia Abril que callen i atorguen davant qualsevol fatwa, per perversa que siga, contra els drets de la dona.
